El síndrome de David contra Goliat

A mitjans d’aquest mes començaré a publicar un nou cicle de posts que englobo sota el títol: “Veïns hostils? Davant del síndrome NIMBY...No comuniquis, involucra!”. La pretensió d’aquesta iniciativa és introduir a tot aquell qui hi estigui interessat a la temàtica dels moviments veïnals d’obstrucció (on hi entren tant els moviments territorials com els moviments NIMBY). Què són, com actuen, quines característiques comparteixen, quines tècniques de màrqueting i mobilització fan servir, quina és la seva relació amb els mitjans, etc. Aquestes són algunes de les qüestions que es tractaran en aquest cicle de posts, però us recomano especialment la part que tractarà de descobrir les relacions existents entre aquests tipus de moviments i els partits polítics i les administracions públiques. Són els NIMBYs una ama electoral? Es tenen presents aquests moviments en les estratègies de City Marketing? Com es pot evitar el sorgiment de nous grups d’obstrucció de projectes? Quin és el paper que han de jugar en la formulació de polítiques públiques? Quins altres actors hi ha en joc? Aquestes, i moltes més, són les preguntes que es procuraran respondre al llarg dels diferents articles publicats, però de moment vull fer menció d’un element central a l’hora d’analitzar les relacions entre NIMBYs i AAPP i les respectives estratègies de comunicació: El síndrome de David contra Goliat.

Haig de reconèixer que, tot i que la idea fa temps que la uso en l’anàlisi d’estratègies de comunicació, el concepte l’he extret del magnífic llibre de Luis Arroyo (nou dircom de la Vice-presidenta De la Vega) “Los cien errores de la comunicación de las organizaciones”.

Aquest síndrome parteix de l’asimetria de forces que hi ha entre ambdues parts i introdueix la idea de que el públic sempre se sentirà més proper a aquell que simbòlicament és més dèbil.

Resulta fàcil intuir com aquest síndrome facilita el sorgiment de nous NIMBYs i com perjudica substancialment qualsevol acció comunicativa que puguin dur a terme les administracions i organitzacions públiques. En un context com el nostre, a més, l’aplicació d’aquest síndrome rep un efecte multiplicador, ja que són els mateixos mitjans qui admeten de forma expressa i sense complexes que ells mateixos, en cas de dubte, sempre es posaran al costat del dèbil. A això, cal sumar-hi també la realitat catalana. A Catalunya, com en qualsevol altre país on hi coexisteixi un moviment nacionalista/independentista important, la població és altament sensible als abusos de les grans administracions i és per aquest motiu que la presència del síndrome de David contra Goliat és inclús més notori. Altres factors que acaben de posar la cirereta al pastís són el passat anarquista i la importància que han pres moviments com el de “no passaran” o el “no ens mouran”. Tot plegat ens ha dut a una situació on el polític local, aquell que sempre ha destacat més per la seva proximitat i se l’ha apartat dels principals tòpics (tots ells dolents) que relacionen els polítics de les altes esferes, és avui vist com un sac de boxa on el ciutadà té tot el dret de desfogar-s’hi. La proximitat, en aquest cas aporta un plus de confiança que permet el ciutadà perdre l’element intimidador que troba en els altres nivells, però no es té en compte que a escala local els recursos són descaradament escassos (en aquest sentit s’entén erròniament que per ser administració els recursos dels que es disposa són il·limitats). Per evitar-ho, tots sabem que caldria dotar a les administracions locals de més recursos, però mentre això no passi, el polític de proximitat haurà de seguir fent aquesta tasca de receptor de queixes i demandes amb un aparell administratiu al darrera que deixa molt a desitjar.

Són doncs els polítics locals les víctimes d’aquest síndrome? La resposta és NO, ja molts d’ells s’han guanyat a pols aquesta imatge del gegant Goliat intentant aparentar allò que no són. No es pot exercir de polític local i creure’s el president de l’Estat i això és precisament el que durant tant temps ha permès que la població s’allunyés de la política. Mantenir avui dia molts dels formalismes instaurats en el seu temps per les classes aristocràtiques porta necessàriament a la creença que l’administració ho pot tot i si a això se li suma l’aparició de polítics prepotents que fan ostentació d’allò que creuen ser, llavors no resulta difícil anar a reclamar-los coses impossibles. Comunicativament parlant, només es pot afrontar aquest problema aplicant tècniques que resituïn el paper de l’administració al lloc que realment que li correspon en el segle XXI. Moltes d’aquestes tècniques es comentaré durant el cicle de posts que us he comentat.

GLbonafont
No comuiquis, involucra!