El NIMBY com a arma electoral: PxC

Tot sembla apuntar que el plujós mes de maig ha facilitat que un nou NIMBY hagi germinat a la ciutat de Vic. En aquesta ocasió, ni el prototip de Charrette(*) impulsat a partir del Pla de Barris, ni totes les comunicacions fetes per l’Ajuntament al respecte han estat efectives per la prevenció del moviment veïnal contestatari que ja ha començat a recollir firmes. El motiu del seu sorgiment òbviament pot despertar opinions molt diferents i segurament totes elles amb una part important de veritat, però on no hi ha cap mena de dubte és en admetre que tot plegat està essent vehiculat per un veritable expert en la utilització d’aquests moviments com a arma electoral, Josep Anglada. És d’aquest factor que depèn el pes que pugui prendre aquest moviment en el futur i també les tècniques que s’acabin utilitzant per influir a l’Ajuntament.

Analitzem ara, a partir de l’exemple que ens ofereix PxC, de quina forma s’utilitzen els moviments NIMBY com a arma electoral d’una manera professionalitzada i quasi automàtica.

1) Estudi de percepcions: Tot i els rumors que corren respecte la font d’ingressos del partit, tinc els meus dubtes que PxC tingui poder adquisitiu suficient per desenvolupar una estructura dedicada exclusivament a l’elaboració d’estudis d’opinió (ni la majoria dels ajuntaments ho fan i tan sols alguns partits locals –PSC i CiU- s’ho poden permetre de forma periòdica a les grans ciutats), però sens dubte que de forma qualitativa i poc professionalitzada tots els membres del partit tenen clares les directrius d’estar constantment alerta de detectar qualsevol brot de protesta a fi de posteriorment agafar-ne el control.

2) Campanya permanent: Si una cosa tenen clara els membres de PxC i els situa en clara avantatge respecte els seus opositors, és que no es prenen en broma allò que actualment diuen tots els experts en màrqueting polític respecte la campanya permanent. Sí, la campanya comença l’endemà de les eleccions, i sí, tota acció que es porti a terme en els 4 anys ha d’anar pensada en clau electoral. Això és el que aplica PxC quan a 3 anys vista de les eleccions no perd cap oportunitat per desgastar el govern i dedica tots els esforços a activar petits moviments veïnals de protesta. A parir d’aquí Anglada es va posicionant dia a dia com a defensor del poble davant la mala praxis de l’administració i exprimeix al màxim el síndrome de David i Goliath per aconseguir que la població el vegi com l’únic referent a l’hora de defensar els seus interessos. Anglada ha substituït a Vic la figura del síndic de greuges i es percep ara com l’única via d’arribar a l’Ajuntament. La campanya de branding de la marca “Josep Anglada” el posiciona ara com el legítim defensor dels febles, el defensor dels autòctons, “els de sempre”, “els nostres”, el defensor dels incompresos, etc.

3) Grassroots campaigns i astroturfing: Una cosa de la qual Anglada mai s’amaga és a l’hora de reconèixer que quan en algun mitjà es tracta una temàtica del seu interès immediatament ordena a tots els seus col·laboradors/seguidors que participin en els fòrums, debats i qualsevol tipus de mecanisme participatiu que aquell mitjà ofereixi. És així com aconsegueix estendre la percepció que la major part de la població està en contra d’aquells temes dels quals ell es queixa i crea l’espiral del silenci entre aquells que els defensen. El mateix passa entre els mateixos els treballadors els mitjans de comunicació, que acaben adoptant la mateixa percepció que el partit ha propiciat i conseqüentment li atorguen més protagonisme del que li pertoca.

4) Proximitat: Anglada és conscient que la proximitat és la única forma de trencar amb les barreres conegut/estrany que caracteritzen dels moviments veïnals. Els veïns només confien amb aquelles persones que veuen més pel barri i és per això que el líder de PxC no desaprofita cap ocasió per deixar-se veure en tots els actes i celebracions que es fan en el territori afectat. Paral·lelament, el partit d’extrema dreta va difonent el seu argumentari basat en la manca d’atenció de l’executiu respecte els “interessos reals de la ciutadania” i va propiciant mica en mica una major desafecció (=deslegitimació) que li permetrà reclamar cada vegada més mà dura per posar fi a la crisi política.

5) Cultura de la protesta: PxC ha nascut essent conscient que l’única forma de treure cert rèdit electoral en la nostra societat és aprofitant els votants disconformes i potenciant la cultura de la protesta. És partir d’aquesta base que han anat donant forma al seu “projecte polític” (si és que se’n pot dir així) i han anat adoptant una aparença que els situés en bona posició en aquest sentit. No és per casualitat que el partit hagi adoptat el nom de Plataforma, ja que tot i ser estructurat d’una forma clarament jeràrquica de facto, amb aquest nom es pretén assimilar-se amb les plataformes veïnals (horitzontals i transversals) que són característica essencial dels NIMBYs.

6) Discurs: La millor manera d’activar a una població adormida per l’incomprensible discurs tecnocràtic de l’administració és introduint un component afectiu i emotiu en totes les declaracions. Això és el que duu a terme PxC des dels seus inicis i és la causa del seu èxit. Un discurs racional respecte la idoneïtat o no d’un mercat en un dia determinat o d’una obra en un territori concret no interessa a ningú, però parlar de com afecta a un veí aquella obra i quines repercussions podria tenir per ell i la seva família sí. Per això és difícil trobar paraules tècniques en el discurs de PxC, perquè no es preocupen d’aparentar un major o menor grau d’expertesa entre la resta de membres del consistori, sinó que es preocupen que la gent vegi que parlen el seu llenguatge. Segurament ni el mateix Anglada ni cap de la resta de regidors de PxC serien capaços de fer grans discursos tecnocràtics (sí ho podrien fer alguns dels que li donen suport), però la veritat és que tampoc els hi cal, perquè així tenen una major arribada al target que ells es dirigeixen.

Altres exemples podríem destacar de com s’utilitzen aquests moviments amb fins electorals, però per aprofitar que actualment es pot veure tot el procés a través d’un cas real, esperarem a posteriors notícies per desemmascarar el que sens dubte serà el tercer gran pilar de les campanyes electorals: la publicitat, Internet i els NIMBYs.

En aquesta ocasió, val dir que l’Ajuntament té molts punts al seu favor per “guanyar” la partida contra PxC, però ara caldrà veure si són capaços de moure correctament les seves fitxes (que no són poques).

(*) Val a dir que el pàrquing en qüestió no entra dins el pla de barris, així que aquest aspecte tampoc es va debatre dins el charrette, encara que es va comentar en el dia de la presentació amb possibilitat d’intervenció dels veïns.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

PS: Jo també sóc veí del Remei i crec que el pàrquing no és una voluntat sinó una necessitat que ve acompanyada de la remodelació dels barri, ja que amb la reforma dels carrers, quedaran pocs aparcaments on deixar el cotxe. YIMBY!