La por a la llibertat

Tres líders, tres escàndols, tres inqüestionables casos d’èxit i un poble que no s’atreveix a desplegar les ales que el faran lliure. Així es podria resumir els fets que ocupen els noticiaris d’avui i que tenen en el punt de mira a tres protagonistes: Francisco Camps, Silvio Berlusconi i Sarah Palin.

En els darrers dies molts han estat els esforços dirigits a treure rèdit electoral d’aquests escàndols de la forma més tradicional: la judicialització de la política. No obstant, per més que ens entossudim a pensar-ho, en la batalla de l’opinió pública ja no són les models d'il Cavalieri, ni els vestits de Camps, ni els rumors de malversació de fons de Palin el què farà decantar la balança. Ara la batalla es juga en un altre terreny. Un terreny on els números no tenen cap efecte, on la justícia no hi té competències i on la raó en queda al marge; el terreny en el qual tots nosaltres acabem decidint els nostres judicis i arrelant els nostres compromisos; un terreny on la racionalitat passa desapercebuda a l’hora de dictar sentència, on les dimensions no es mesuren en metres, sinó per l’impacte que causen; un terreny, en definitiva, on els sentiments són el més important: el terreny de les emocions.

És en aquest terreny on s’explica que, tot i les acusacions que han rebut aquests tres líders, el PP hagi incrementat un 3% el seu ja elevat electorat en les darreres eleccions europees respecte el 2004; el PdL de Berlusconi hagi obtingut a les urnes més d’un 35% dels vots i que Sarah Palin hagi augmentat 30.000 amics als Facebook des de la seva renúncia com a governadora d'Alaska. Lluny de sortir-ne perjudicats, tots tres s’han vist reforçats davant el seu electorat. La població ha menystingut tots els afers que embrutien la seva imatge pública i ha sortit amb més vehemència que mai a mostrar el seu suport a aquells que fins ara els han representat.

A què es deu aquest reforç? Es deu a la ignorància de les masses que destacava Goebbels o hi ha alguna cosa més al darrera?

La resposta la trobem de la mà d’Erich Frömm, un dels psicòlegs socials de major renom que ens va brindar el segle XX. En el seu llibre “La por a la llibertat”, Frömm mostrà temps ençà al món com la societat moderna convertia a l’home en un ésser més independent i crític i li concedia una autoconfiança que li acabava generant una sensació d’aïllament i temor. Segons Frömm, el creixement de l’individualisme que va portar el capitalisme, va anar seguit d’un nou model de societat on els mitjans de comunicació exerceixen una gran influència en els individus i on la publicitat genera una sensació d’impotència que elimina la capacitat crítica, ja que es dirigeix a l’emoció i no a la raó. Llavors és quan l’home se sent aïllat i sol en l’àmbit social i és aquí on apareixen els mecanismes d’evasió. És llavors quan, per protegir-nos de la por que ens genera està deslligats de la societat, ens aferrem a mecanismes com l’autoritarisme (concedint a un líder que ens marqui la nostra vida), la destructivitat (reaccionant de manera violenta contra allò que creen que ens impedeix realitzar) o la conformitat automàtica (integrant-nos en un grup social i perdent completament la nostra individualitat i autocontrol), entre altres. Així, la jerarquia ens acull i tranquil·litza, ens ofereix seguretat i ens compadeix i és per això que avui el Washington Post parla de L'efecte compassiu de Palin, que tots els actes del PP valencià van acompanyats per una afectuosa ovació a Camps o que Il Cavalieri surt reforçat després d’exercir un clar abús de poder. Som irracionals, però sobretot som covards i incapaços de separar-nos del grup que ens ha acollit. Rebutjar el líder que ens ha guiat ens horroritza, ens fa sentir sols, ens fa acumular por i ens condemna a un desig inevitable de trobar algú que ens condueixi.

Pocs polítics han aconseguit fins ara posicionar-se com aquest algú. Polítics tots ells que són avui guies de tot un país, gurus amb total impunitat davant els seus fidels. Por em fa pensar que, com adverteix Frömm en el seu llibre, la por a la llibertat no ens porti novament a un model governat per la nova extrema dreta.

En definitiva, en un dia com avui, i sense que serveixi de precedent, desitjaria estar en un país com el Regne Unit, on Brown i el partit laborista si que ha passat factura dels seus “pecats”. Algú encara es sorprèn de que sigui de les úniques democràcies sense constitució?

GLbonafont

No comuniquis, involucra!