proxim-IT

Treballador del món, separa’t!

2012-01-24T13:14:00.000+01:00

Des de les tesis de Marx que totes les campanyes dirigides als treballadors s’han centrat en un únic marc: els treballadors com a col·lectiu, mai com a individus. Amb la premissa lògica i bàsica de que la unió fa la força, durant molts anys els esforços es destinaren a generar la identitat de grup i darrerament sembla que aquesta ja es dóna erròniament per suposada. Avui tothom es creu treballador i ningú se’n sent. Es produeix un important decalatge entre unes campanyes de sindicats i partits polítics que apel·len a una inexistent identitat de grup i uns treballadors madurs en la pràctica democràtica que la única exclusió que temen és la del mercat laboral.

Mentre que molts recorren encara a antics paràmetres de principis del segle XX per aglutinar els treballadors, el subjecte únic i exclusiu d’aquest suposat col·lectiu no espera que ningú li digui a què s’ha d’unir, sinó a què s’ha de separar.

El treballador ja no espera que se’l protegeixi com a part d’una etiqueta, sinó que se’l valori com a professional.

El treballador vol separar-se de la idea de que l’empresari li fa un favor al contractar-lo i vol a canvi que se li reconegui també la seva aportació en el procés productiu.

El treballador es separa d’una concepció sistèmica del mercat laboral perquè veu que és aquí l’origen de molts dels vicis que aquest presenta. Vicis ocasionats per una falsa representativitat en òrgans de decisió que no li aporten cap benefici directe.

El treballador es separa lenta i paulatinament de la visió que el remet a una postura de submissió davant empresaris i sindicats. Un empresari que es considera a ell mateix com el Sant Josep de l’única porta al teixit productiu i un sindicat que creu que la única forma de protegir el treballador és dificultant el seu acomiadament.

El treballador es separa de la idea que la força només prové de l’unió organitzada i veu la força en l’unitat cultural. Una cultura que li atorga un perfil negociador de tu a tu amb l’empresari com a l’ individu i professional que és. Una cultura que l’anima a competir amb el seu homòleg, però en una competició on ambdós són conscients de la seva vàlua i de la dependència que te l’empresari dels seus serveis per assolir els objectius de negoci. Una cultura que l’impedeix renunciar a determinats drets perquè sap que és ell i només ell qui els hi garanteix. Sap que si els seus coneixements tenen un espai en el mercat, acabarà trobant la forma de vendre els seus serveis sense dependre d’una única persona. Una cultura emprenedora que l’anima a buscar vies alternatives per impulsar projectes i és en base a la suma d’individualitats (no organitzacions) que aquests es porten a terme. Una cultura que mica en mica va entrant en dinàmiques de crowdsourcing, crowdfunding i open innovation com a alternativa a la dependència d’esquemes tancats. Una cultura, en definitiva, que anima al treballador a emancipar-se del niu per emprendre el vol en un context en el qual el marc legal haurà de deixar de basar-se en la desconfiança per passar a facilitar les vies de col·laboració.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Pensant en veu alta...

2011-11-23T09:48:00.000+01:00

És època de vaques flaques. Els ajustaments administratius no són només necessaris, són imprescindibles. Hi ha unanimitat en dir que la situació és insostenible, però segueix la disparitat d'opinions entre aquells que fan una defensa corporativista dels perjudicats per les reformes i aquells que han de quadrar uns números que porten massa temps en vermell.

Davant l'evident falta de recursos del sector públic, les úniques mesures que s''han plantejat són:

Fiscalitat: Fer política d'ingressos augmentant la fiscalitat, amb els evidents problemes de competitivitat entre països que això suposa i el perill de fuga d'altes rendes.
Estímul financer: Introduir crèdit públic al mercat financer, mesura que ha resultat ser insuficient i mal gestionada en moltes ocasions.
Desburocratització i retallades: Simplificar els processos i reduir el volum de serveis públics i treballadors per tal de reduir la despesa.

Si fem una analogia amb el sector privat, aquestes mesures suposarien pujar els preus (difícil en aquests temps), demanar crèdit als bancs (missió impossible) i reduir plantilla o deslocalitzar-se a altres països (cosa que s'intenta evitar amb forta despesa des del sector públic).

Pregunta: si a les empreses els demanem que reciclin als seus empleats, busquin noves possibilitats de negoci i s'adaptin a una nova economia reaprofitant els recursos a l'abast, per què no ho apliquen també les administracions públiques? Si els treballadors públics són professionals sobradament preparats i amb uns horaris laborals més que acceptables, no es pot utilitzar aquest personal per obrir noves vies que permetin obtenir ingressos?

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Empreses 2.0

2011-11-03T12:37:00.000+01:00

Si al pensar en la web 2.0 encara penseu exclusivament en els esquemes de modernitat i innovació, alguna cosa potser encara no està ben explicada. La web 2.0 és una oportunitat de segmentació, eficàcia i rendibilitat per a qualsevol empresa. No per casualitat quasi la meitat de les PYMEs de l'estat espanyol hi són presents.

Per si encara en teniu dubtes, avui dijous 3 a les 20:00 a l'auditori del VIT, taula rodona on quatre ponents moderats per @Hugo_pardo exposaran la seva aposta en l'ús de les xarxes socials per millorar la seva activitat empresarial. Vindran responsables 2.0 de Banc de Sabadell, Yslandia, Gaufix i Carol Bruguera. Després tindrem l'ocasió de parlar-ne tots plegats.

Ho podreu seguir via twitter i G+ amb el hashtag #empresa2_0, i via live streaming de l'e-week.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

La recessió dels moviments de base

2011-10-25T13:49:00.000+02:00

El darrer baròmetre del CEO posa en evidència un factor important a l'hora d'analitzar l'actualitat social: la població cada vegada te menor sensació de poder influir en la vida pública. Si la distància d'aquest indicador s'ubicava a 12 punts positius al 2006, avui la diferència és de 8 punts negatius i es llegeix una evolució clarament ascendent en aquest sentit.

Què pot indicar i suposar aquest fet de cara a la vida política a partir d'ara?

Hi ha moltes formes d'interpretar-ho, però jo en destacaré exclusivament tres, les quals considero d'elevada rellevància.

Al clima de crispació majoritari fins el moment s'hi suma ara un clima d'impotència i, conseqüentment, un relatiu auge de comportaments fatalistes.
El sentiment d'impotència fa augmentar la dificultat d'implicació de la ciutadania en processos d'exigència de drets públics per manca d'esperances d'èxit i por a la des-protecció.
Es frena la tendència produïda fins el moment en la qual es multiplicaven els moviments de bases (molts amb aspiracions polítiques) i aquests comencen ara a viure un procés de concentració i fusió a fi d'optimitzar recursos i garantir estabilitat i efectivitat. Això afavoreix a les plataformes que unifiquen els processos i generen sinergies entre activistes, però redueix l'àmbit d'acció a escala global.

Podeu considerar aquestes tres interpretacions més com una hipòtesi de sortida que com un fet, així que us animo a compartir punts de vista.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Ranking de diputats a Twitter

2011-10-13T18:26:00.000+02:00

Aprofundim, si us plau

2011-10-13T10:52:00.000+02:00

Ja ha plogut força des de l'últim debat de política general i em permeto així fer extensible la meva preocupació sorgida llavors des de les poltrones del final de l'hemicicle estant. Falta profunditat al parlament.

Dia a dia evidenciem més l'allunyament de la política. La desafecció, l'alienació i la crispació política omplen tertúlies dels mitjans de comunicació donant peu a un cercle viciós en el qual el patchwork polític esdevé una via rutinària per superar els obstacles d'un sistema polític mediatitzat.

Els protagonistes de la gestió pública s'han tornat esclaus del moment. La societat es mou i tothom te pressa per fer-ho de forma paral·lela (o almenys fer-ho veure) sense ni tan sols preguntar-se cap a on s'avança. Som tant experts en jugar amb les percepcions que comencem a dubtar de la certesa de la mateixa realitat. Camí d'aquest relativisme extrem, abandonem l'horitzó de Rousseau, Marx, Freud o tants altres autors d'esperit humanista que creien per sobre de tot en la veritat i en la raó.

És llavors quan hom es pregunta: si la política es limita a la gestió del dia a dia, on es produeix el debat estratègic d'un poble i nació?

Ho diré més clar: si en un debat de política general es discuteix bona o mala gestió d'un sol cas d'urgència hospitalària, quan es debatrà si aquest sistema serà viable a 20 anys vista quan ens trobem que la natalitat està sota mínims fruit d'una crisi econòmica que genera inestabilitat a les parelles i limita l'arribada d'immigrants?

I diré més: fins a quin punt hem arribat a pervertir el sistema polític quan un partit només veu el parlament com a una plataforma de difusió i no com un espai de debat i negociació? Què ha de pensar una persona de peu de carrer sobre l'activitat del legislatiu quan veu que hi ha partits que no pactaran mai amb el govern ni tampoc tenen poder per influir-lo en la seva activitat?

Què se n'ha fet de les ancianes figures reflexives que freqüentaven el senat romà o l'àgora grega?

Potser ja va sent hora de deixar la gestió del dia a dia al govern, el control d'aquesta gestió al síndic i al ciutadà i destinar major part de l'activitat parlamentaria a una funció d'anàlisi i reflexió social. No vull dir que l'oposició no faci campanya comunicativa, simplement crec que el Parlament no és el lloc per fer-la. Potser així la població recupera el respecte envers una mal dita "classe política" que es percep com a oportunista, poc diàfana i interessada, i que al mateix temps és emparada per un sistema dissenyat per la seva tranquil·litat en temps d'incertesa.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

El partit perfecte

2011-10-11T10:30:00.000+02:00

No existeix la fórmula del partit perfecte, però sí podem intuir alguns dels seus components. En la seva mínima expressió, aquests es basen en 5 models purs. Com el bon whisky, la millor mescla d'aquests models permetrà aconseguir el partit que volem i serà clau saber quina proporció de cadascun d'ells decidim invertir per tal d'adaptar i planificar bé l'estratègia comunicativa segons les seves particularitats.

És evident que els diferents partits que coneixem responen a proporcions diferents d'aquests cinc models. Això és el que els permet diferenciar-se uns dels altres, ja que en el dia a dia aquests models funcionen com a marcs perceptius en els quals les persones s'hi senten més identificades, més enllà de les clivelles sovint analitzades.

Pragmatisme	Intel·lecte	Idealisme	Interessos	Èpica

Perfil gestor del dia a dia i cercant solucions puntuals a problemes quotidians. Gran dependència de l'actualitat.	Perfil reflexiu, no dependent de l'actualitat però vinculat amb ella de cara a la creació i detecció de tendències.	Perfil moralista i atemporal completament desvinculat de l'actualitat.	Perfil negociador basat en l'intercanvi d'interessos i amb alta dependència de la conjuntura.	Perfil agitador que parteix de l'actualitat per dirigir un discurs enfocat al futur.
Estratègia a curt termini.	Estratègia a llarg termini.	Estratègia a curt termini.	Estratègia a curt termini.	Estratègia a llarg termini.
Comunicació racional.	Comunicació racional.	Comunicació emocional.	Comunicació racional	Comunicació emocional
Copsa una base social àmplia, desvinculada d'estructures tancades i de marcs ideològics o emocionals.	Copsa una base social molt segmentada per qüestions territorials, sectorials o corporatives.	Copsa una base social radicalitzada en la defensa d'uns principis, creença o ideologia; sovint més jove i poc integrada en un món laboral estable.	Copsa una base social molt reduïda i tancada en moments d'estabilitat, però pot generar complicitats en moments d'inestabilitat.	Copsa una base social molt volàtil que és dependent de la conjunció entre un element d'actualitat juntament amb una base ideològica o idealista.

Alerto que l'elecció dels colors pot no ser mera coincidència.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Albiol i el "Recuperem els carrers"

2011-09-15T19:04:00.000+02:00

Aniré al gra. Si Xavier Garcia Albiol treu els bancs i les fonts on s'hi reuneixen immigrants és perquè realment existeix una percepció de que els carrers ja no pertanyen als veïns que porten més temps vivint-hi. Aquest fet s'ha d'analitzar sota el nou concepte de propietat tal i com el plantejava en un antic post i partint de la base que realment és un problema percebut per bona part de la població.

Davant això hi ha dues formes d'afrontar-lo:

1. Potenciant la percepció, generant conflictivitat i afrontant la situació com un joc de suma zero només resoluble per la via de la coacció i la prohibició.

2. Invertint la percepció augmentant el capital social, afavorint un major ús de l'espai públic per tots els sectors socials i proporcionant espais de relació directa entre administració i ciutadania.

Sens dubte, Garcia Albiol ha optat per la primera, convertint la solució en un nou focus de conflicte i, per tant, alimentant aquell foc del qual depen la base electoral del mateix alcalde. No hi ha dubte que aquesta estratègia és bona curt termini, però només m'agradaria plantejar la possibilitat de que tard o d'hora se li pugui girar en contra.

El conflicte porta sempre la voluntat de canvi i mentre sigui un mateix qui l'abanderi anirà de part seu. Però un alcalde no pot buscar sempre el conflicte i quan necessiti canviar el clima de crispació per un de pau, es podrà trobar que allò que li proporcionava força es converteixi en la seva principal debilitat.

Imaginem per un moment que Garcia Albiol hagués potenciat durant la seva campanya la percepció de que hi ha incivisme a Badalona. Imaginem que, com alcalde fa accions per retirar aquesta percepció basades en l'autoritat i imaginem també que aquesta acció no fa més que alimentar les reaccions més antiautoritaristes fomentant encara més la percepció d'incivisme. Fins quan pot ser sostenible aquesta situació per un alcalde?

En fi, sempre he estat més partidari de l'opció 2 i de potenciar l'ús d'espais publics trencant amb tabús i anant a buscar el públic allà on és sense esperar que vingui. L'anterior post, potser us podrà donar una idea al respecte.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Pot "Sálvame" augmentar el capital social?

2011-09-14T16:23:00.003+02:00

Admeto que els programes de premsa groga no són el meu fort. Admeto també que aquest post no destacarà per ser el més serio i rigorós dels que he fet. No obstant, m'interessa plantejar una idea que més enllà del seu contingut ha de servir per trencar esquemes en política municipal, ja que una política que manté tabús sobre els quals no se'n pot parlar és una política que menysprea la racionalitat de les persones.

La idea es basa en destacar simplement que hi ha més d'un sector social que escapa sempre de les activitats de qualsevol ciutat. Un sector allunyat de la política, un sector allunyat de l'esport, un sector que no destaca especialment per la seva implicació en la societat civil i que, en definitiva, es caracteritza per una manca de capital social i alienació envers la cosa pública.

Aquest mateix sector, no obstant, pot identificar-se per veure programes com Sálvame. Programes de gran audiència. Programes que es fan en horaris en què aquests sectors alienats no poden coincidir amb els demés. Programes que, precisament, es basen en el safareig i que, per tant, el seu principal atractiu és poder compartir anècdotes amb els més propers. Programes que, en definitiva, es gaudeixen en major grau si es poden compartir i que possiblement són l'únic punt d'unió entre molta gent.

I si aquests programes fossin per primera vegada vists per la classe dirigent com a una eina més per fomentar el capital social entre el sector alienat? I si reunir a gent entorn d'aquests programes fos la única via d'arribar a un sector i apropar-los a les institucions? I si per un moment miréssim això que tants veiem com "el mal" com "la solució"?

L'absència del dubte, és l'absència de raó.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

La batalla política del 2012

2011-09-05T18:23:00.002+02:00

No és el fort el que preval sinó el que millor s'adapta. Una màxima amb la qual Darwin il·lustrava al món i que serveix per entendre que en una guerra per la supervivència entre partits polítics, no és el més gran el que guanya, sinó el que sap trobar les batalles més adients a cada moment.

Milions de dòlars invertits en els Think Tanks de la democràcia més professionalitzada del món amb aquest únic objectiu és una prova més que suficient. En poc temps els grans partits americans van abanderant batalles que sovint inicialment escapen de la comprensió de molts, però que finalment acaben esdevenint el pal de paller que fa decantar la balança electoral. Sense anar més lluny, el GOP ha passat en poc temps d'un lideratge definidament pattionià i centrat en grans famílies a un lideratge de base que de ben poc s'assembla al discurs de Bush pare. L'aposta tecnològica i ambiental d'Obama segueix també el mateix esquema que va variant de forma considerable a cada conjuntura.

A Catalunya, la menor inversió en investigació social ha impedit un nivell tant elevat de concreció, però tampoc ha estat exempt d'aquestes batalles estratègiques. Així, mentre als 90s molts partits veien l'urbanisme com a la principal eina per atraure un electorat favorable, mica en mica es van anar potenciant altres batalles com la disputa per la bandera ambiental, l'independentisme, l'alleugeriment fiscal o més recentment la transparència i l'hipotètic anitpartidisme que promouen alguns.

Moltes d'aquestes batalles han portat resultats inesperats per alguns, ja que ha quedat demostrat que l'independentisme no estava ancorat en una sola formació, que la defensa del medi ambient no era una batalla exclusiva de les esquerres o que l'Estat del Benestar no és tant intocable com semblava.

Amb tot, el 2012 es presenta un any en el qual partits polítics es veuran obligats sortir de l'any de transició que ha suposat el 2011 i a definir d'una vegada per totes quina és aquella batalla aferrissada que els permetrà connectar amb un electorat desafecte i alienat i que sigui un objectiu estratègic pel devenir del partit. Caldrà vigilar que aquesta batalla no posi pals a les rodes al creixement de la formació, però també que sigui capaç d'adaptar-se una llarga conjuntura de limitacions econòmiques. Haurà de ser una batalla que aglutini el malestar generalitzat i eminentment antisistema, però combinable també amb l'obra de govern. Una batalla que doni esperança i a la vegada identifiqui clarament quin és el mal a combatre. Aquesta batalla no pot seguir els esquemes clàssics d'esquerra-dreta incomprensibles per un electorat del segle XXI, però si que la forma en que s'enfoqui definirà l'orientació de les polítiques del futur.

I quina és aquesta batalla? La lluita contra el què popularment es defineix com a "enxufisme", és a dir les pràctiques clientelars. Aquesta batalla respon a un objectiu estratègic car a partir d'ell se'n deriven conseqüències que generen un efecte domino que procuraré detallar en propers posts. En qualsevol cas, més important que el què és el com s'orienta aquesta batalla perquè no és el mateix la lluita que encapçala Sarah Palin contra el "crony capitalism", que la lluita per la meritocracia com l'enfoquen determinades corrents d'esquerres liberals del nord d'Europa.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Quin és el perfil del votant d'ERC?

2011-09-05T16:35:00.001+02:00

Un fet que evidenciava l'exemplar campanya de "Get a Mac" d'Apple era la importància de construir un perfil atractiu pel target al qual ens dirigim. Tant si aquest perfil està definit en positiu (què sóc) com en negatiu (què no sóc), ajudarà al públic a sentir-se identificat amb la marca i, sobretot, establirà una guia de conducta per aquells que vulguin adherir-se al moviment.

En partits polítics la necessitat de desenvolupar un perfil propi del votant no és menor. Mentre alguns encara pensen que potenciar un perfil propi és tancar les portes a part de l'electorat, altres ja fa temps que han entès que aquesta és la única forma de diferenciar la marca i dotar-li de l'estabilitat que necessita l'electorat per identificar-la. Sens dubte, la conjuntura de cada moment afavorirà que l'electorat es vulgui identificar més amb un perfil o amb un altre, però l'absència d'aquest significarà l'absolut desconcert i la volatilitat d'un electorat esclau de les circumstàncies.

Dit això, tenen els partits catalans un perfil de votant clarament definit? Al meu entendre, la majoria d'ells han fet un esforç important per marcar-lo, a altres els hi ha vingut donat pels altres, però només ERC (per la seva intrínseca heterogeneïtat) és l'únic que prescindeix d'ell.

Simplificant i per desgrat de molts, aquests perfils es podrien resumir com:

	Persona que s'autodefineix com a treballadora, que posa en valor el matinar, familiar i respectuós amb les tradicions i els convencionalismes socials. El perfil de CiU es centra sobretot en una classe mitjana de discurs meritocràtic que li suposa un important pol d'atracció en èpoques de crisi.
	El PSC ha jugat sempre amb la bicefalia que combina el perfil de l'obrer castellano-parlant i activista de la vella escola (altament implicat en qüestions de la comunitat) amb l'il·lustrat de tarannà no radical, de família benestant i amant de la cultura. Aquest perfil és atractiu sobretot en contextes de progrés social i innovació.
	La imatge del PP a Catalunya dista molt de la l'Estat i es caracteritza més per un perfil clarament urbà, vinculat a grans fortunes, implicat en àmbits religiosos, altament connectat en un entorn reduït i amb activa vida comunitària.
	Persona moderna, idealista, urbana, internacional que forma part d'una nova classe d'activisme i s'autodefineix com a transgressora.
	Malgrat ERC ha volgut fer una aproximació als últims comissis a una classe rural, encara no ha expropiat a CiU d'aquest perfil. A més, la base d'ERC festeja de prop contextos culturals, educatius i professions liberals, però la manca d'aposta per un perfil concret l'ha mancat de liderar-ne cap. Avui l'electorat d'ERC es troba orfe del perfil radical que mica en mica es trasllada a altres partits.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

La comunicació de la por i la de la confiança

2011-08-25T15:27:00.000+02:00

Existeixen dos tipus d'estratègies comunicatives: aquelles que es basen en la POR i aquelles basades en la CONFIANÇA.

Quan la guia d'acció no és res més que la POR, l'única preocupació que tenim és saber què NO hem de fer per evitar problemes. És, doncs, una estratègia conservadora que busca mantenir l'status quo per sobre de tot i que pateix les crítiques com atacs frontals a l'organització. Aquesta estratègia es caracteritza per la seva concepció militaritzada de les tècniques de comunicació i per identificar tots els interlocutors com a potencials enemics. Així, tot aquell que no dóna suport al missatge va en contra d'aquest, fet que justifica que qualsevol acció comunicativa que es porti a terme vagi, també, en contra a suposat 'enemic'. És un joc de confrontació amb suma zero on la defensa es canalitza en atacs preventius i on es busca que el missatge sigui inculcat, no assimilat.

Anant al detall de com es materialitza aquesta estratègia al dia a dia, trobem que les tècniques de comunicació que predominen són:

Nul·la participació ciutadana, alta inversió en estratègies de lobbying i forta influència en els mitjans de comunicació tradicionals (objectiu: control directe i personal dels decision-makers).
Verticalitat i disciplina en el missatge (objectiu: identificar més fàcilment els 'enemics').
Tractar la informació com a una propietat (així es justifica la manca de transparència).
Elevada especialització en la gestió de crisis (més inversió en la cura que en la prevenció).
Tendència a la resolució de conflictes per la via judicial.
Ús de tècniques de desacreditació del rival i campanya negativa.
Major atenció en la imatge que en les formes.
Especialització en tècniques de vehiculització de l'atenció del públic (tendència a desviar l'atenció d'aquelles matèries que no interessa).
Mecanismes de censura i adoctrinament.
Concepció de la massa com a tonta i manejable.
Comunicació emocional.

L'estratègia fonamentada en la CONFIANÇA, en canvi, deixa enrere la vella concepció militaritzada de les tècniques de comunicació. Ja no es parla d'amics i enemics, sinó que es parteix del Mutual Gains Approach.

En aquest paradigma, la major atenció es posa en la creació del missatge, el qual haurà de ser consensuat i assimilat per tots. És per això que el procés es basa en una relació de confiança amb l'interlocutor, les crítiques del qual no es veuen necessàriament com a una amenaça, sinó com a una part més del procés. Així, la massa ja no és tonta, sinó que es busca arribar a acords amb ella basats en la racionalitat.

Els principis en els quals es fonamenta són:

Coneixement de les preocupacions de totes les parts.
Major atenció en els fets que en les emocions.
Acceptació de responsabilitats, acceptació d'errors i cessió del poder.
Focalització en la construcció de relacions a llarg termini.
Tractar els temes que preocupen en cada moment, independentment de si interessen o no.
Tècniques de resolució de conflictes basades en la mediació i negociació.
Tècniques de participació.

A més a més, una altra característica de la comunicació basada en la confiança és la seva major capacitat per innovar i impulsar noves idees. Aquest fet es justifica novament en la relació de no confrontació amb l'interlocutor, ja que si qualsevol client o ciutadà decideix impulsar una acció relacionada amb l'organització, en cap cas es veurà aquesta com a una amenaça per a l'entitat sinó com a una oportunitat. Això justificarà el contacte entre ambdues parts a fi d'arribar acords i, en cap cas, l'acusació entre elles.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Com regular i comunicar per evitar l'oposició?

2011-08-17T12:38:00.000+02:00

Avui dia existeixen dues formes de regulació que han demostrat ser eficients a l'hora d'evitar el sorgiment del conflicte:

La regulació basada en l'autoritat (legítima o no) de baixa concreció i amb una alta flexibilitat
La regulació basada en el consens, detallada i amb una alta rigidesa.

Aquest tipus de regulació no es limita exclusivament a les polítiques públiques, sinó que es pot aplicar també a tots els àmbits que requereixi l'establiment de normes, des del micro-management d'equips fins a les macro-polítiques internacionals.

La forma en com afecta cada procés de presa de decisions en l'oposició que aquesta pot suscitar varia substancialment. Aquesta variació parteix dels efectes generats a curt, mig i llarg termini segons l'ordre d'aparició dels recels a la decisió.

Mentre l'alta flexibilitat facilita l'adaptació de la llei a mig termini, genera gran oposició al moment inicial al veure's com una norma imposada. Al mateix temps, si l'objectiu d'aquesta norma és establir unes garanties bàsiques de convivència o servei, no serà la millor opció ja que la major flexibilitat la farà més susceptible al canvi a partir de les crítiques que vagi rebent. Així, a llarg termini la norma acaba generant un alt volum d'oposició per la manca de consens generalitzat i per la falta de consistència en l'aplicació de la norma al llarg dels anys. Aquest tipus de regulació és recomanable, doncs, per a fer front a qüestions puntuals que requereixin una ràpida execució i no per assentar les bases d'un sistema de relacions.

Public Affairs: En aquests casos les estratègies de comunicació i public affairs es caracteritzen per una mínima inversió inicial que ràpidament es reverteix amb un alt cost de manteniment. Aquestes es centren en la detecció immediata dels focus d'oposició i en la corresponent acció, partint de les tècniques habituals de d'informació, negociació i denúncia.

L'ampli consens inicial és la garantia per evitar una oposició a curt termini en la normativa. No obstant, el major cost d'aquest mecanisme de regulació rau en la lenta i difícil execució que suposa en la seva part inicial i en la seva dèbil capacitat de facilitar canvis substancials. El major detall de la norma i la major rigidesa asseguren la seva execució al llarg del temps independentment dels successos, però al mateix temps impedeixen la seva adaptació a les noves circumstancies. Tot plegat provoca que, independentment del consens inicial, apareguin crítiques a mig i llarg termini, però, contràriament, facilita la identificació de la norma, assegura el seu compliment i garanteix estabilitat. Aquest tipus de regulació és pertinent en els casos que es cerqui un base normativa amb una perspectiva temporal àmplia i partint d'un lideratge fort.

Public Affairs: En aquests casos la inversió segueix un esquema oposat, partint d'una àmplia inversió inicial en noves tècniques de conscienciació, participació i resolució de conflictes, però que es veu reduïda en el manteniment.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

El Klout dels mitjans

2011-08-04T12:47:00.000+02:00

L'eina anomenada Klout proporciona un índex sintètic que parteix de 35 variables diferents de Facebook i twitter que mostren l'abast real, la probabilitat d'amplificació i la xarxa. Aquells qui encara no coneixeu com funciona aquesta eina Klout, us recomano fer una ullada a un cas real per veure que el nombre de followers no sempre ho és tot, malgrat és sens dubte un indicador més que rellevant.

Aquest exercici l'he fet a partir del rànquing d'obligada lectura que ha fet el Saül Gordillo i que trobareu a Saul.cat: http://www.saul.cat/article/3692/ranquing-de-mitjans-a-twitter.

Vull insistir en que no considero el Klout Score precisament un index 100% fiable, però si pot servir en aquest cas per relativitzar l'obsessió que tenen moltes empreses i usuaris pel nombre de seguidors sense fixar-se ni en el volum de publicació o la qualitat de la xarxa creada.

Posició Saul.cat	Mitjà	Tipus	Followers	Klout
2	Sport	Diari esportiu	64.069	75	1
5	La Vanguardia	Diari	25.602	75	3
3	Ara	Diari	36.961	74	0
1	Mundo Deportivo	Diari esportiu	313.830	73	-3
6	3cat24	Digital	20.770	70	1
12	El Periódico de Catalunya	Diari	8.873	69	6
11	El Punt Avui	Diari	9.494	66	4
10	Vilaweb	Digital	10.073	64	2
13	ACN	Agència	8.521	64	4
15	BTV	Televisió	6.302	63	5
4	TV3	Televisió	25.736	62	-7
19	Nació Digital	Digital	3.880	61	7
9	Catalunya Ràdio	Ràdio	12.469	60	-4
18	Racó Català	Digital	4.097	60	4
21	Directe	Digital	3.262	58	6
23	La Directa	Setmanari	2.737	58	7
8	RAC1	Ràdio	19.612	57	-9
7	Barça TV	Televisió	20.087	56	-11
26	La Malla	Digital	2.397	56	7
22	Catalunya Informació	Ràdio	2.882	55	2
29	Del Camp	Digital	1.912	55	8
24	El 9 Esportiu	Diari esportiu	2.728	54	2
34	Economia Digital	Digital	1.432	54	11
37	e-notícies	Revista	1.267	54	13
17	Sapiens	Revista	5.252	53	-8
30	Catalunya Press	Digital	1.771	53	4
38	El Singular	Digital	1.170	53	11
31	Llibertat.cat	Digital	1.770	52	3
14	Time Out	Revista	7.268	51	-15
32	El Debat	Digital	1.760	51	2
27	A Viva Veu	Digital	2.076	50	-4
28	RAC105	Ràdio	2.018	50	-4
33	Media.cat	Digital	1.454	50	0
20	Descobrir Catalunya	Revista	3.335	49	-15
25	Cuina	Revista	2.425	49	-11
44	Cugat.cat	Digital	755	49	7
51	Ràdio Barcelona	Ràdio	353	49	13
46	L'Avenç	Revista	672	47	6
40	M1TV	Televisió	1.079	46	-1
42	EcoDiari	Digital	1.140	46	0
41	VOTV	Televisió	1.065	45	-2
43	SER Girona	Radio	994	45	-1
48	lajornada.cat	Digital	585	44	3
36	L'accent	Ràdio	1.341	43	-10
49	Social.cat	Digital	474	43	2
45	Radio Arenys	Radio	705	42	-3
47	XTVL	Televisió	660	41	-2
55	Europa Press	Agència	111	38	5
35	COMRàdio	Ràdio	1.341	37	-16
39	Catalonia Today	Revista	1.152	34	-13
50	CNA	Agència	458	32	-3
52	Ona Codinenca	Ràdio	237	32	-2
54	La Rella	Revista	120	31	-1
53	Tot Bisbal	Digital	132	25	-3
16	Enderrock	Revista	5.479	24	-41

L'eròtica del poder

2011-07-28T11:26:00.000+02:00

És la política l'escenari on millor funciona l'ascensor social?

Sens dubte, hi ha pocs sectors on la facilitat de de mobilitat social sigui major. La pròpia dinàmica interna dels partits polítics, un model electoral hermètic i un enrevessat sistema de distinció que acompanya als càrrecs públics fan que persones, que per altres vies difícilment podrien ocupar càrrecs de responsabilitat, puguin arribar-hi per la via política.

Aquest fet, que pot representar una de les millors cares de la vida pública, és a la vegada un factor determinant a l'hora de definir el perquè i el qui s'involucra en les dinàmiques partidistes.

Enguany es critica molt el desprestigi de la mal anomenada classe política. Sovint es diu que un polític no ha de ser ni massa proper per no perdre el respecte, ni massa distant per semblar un dèspota. El temor sempre és posar en perill el que avui és el principal motor d'atracció de joves i no tant joves al camp de l'activitat política: l'eròtica del poder. Queden lluny ja aquells activistes que en defensa d'uns valors s'allistaven a les files d'un partit amb l'únic objectiu de canviar el món. Avui es prefereixen moviments puntuals i eteris a militar en un partit o organització on la perseverança i la negociació són una necessitat més que una virtut.

D'altra banda, pugen cada vegada més aquells joves insegurs que veuen en un partit afí la possibilitat de fer carrera o relacionar-se amb persones que poden servir de trampolí per aquesta. Aquí la ideologia és un plat secundari i preval l'eròtica del poder que alimenta la voluntat de participar al costat de líders polítics a qualsevol preu.

En fi, per fer-ho esquemàtic, l'atracció envers el món polític, depen al meu entendre de dos pilars centrals:

Davant aquesta situació, alguns partits polítics han impulsat darrerament una lluita aferrissada contra alguns dels elements que sustenten l'eròtica del poder i, principalment, al sistema retributiu. Al meu entendre aquesta lluita mereix sotmetre's a debat, però no hauria de ser l'únic front d'acció. En primer lloc perquè canviar això requeriria un canvi més ampli del sistema de finançament dels partits i, en segon lloc, perquè aquesta segueix sent la única garantia que la política no és un sector exclusiu per a les persones més adinerades.

El què encara cap partit ha encetat de forma prioritària, en canvi, és la lluita contra els demés elements. Aquells elements que provenen de tradicions històriques, convencions que responien a particularitats d'una conjuntura diferent i privilegis propis d'un sistema obsolet. És aquí on la lluita podria o no ser pertinent, però on, sens dubte, acabaria ocasionant un daltabaix important a la base que sustenta l'eròtica del poder.

La gran pregunta és: en un context on l'activitat política no estigui limitada a una classe benestant, el poder estigui limitat per un major control públic i el motor central d'atracció es basi en la ideologia, a qui beneficiaria?

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

La democràcia comença aquí

2011-07-19T14:33:00.000+02:00

A les planeres terres de South Carolina, dins les balles que rodegen el mític i llegendari Fort Jackson, hi trobarem un dels comandaments més populars de l'exèrcit americà, el TRADOC. Altrament conegut com a U.S. Army Training and Doctrine Command, el TRADOC rep la missió de reclutar, entrenar i educar als soldats que després defensaran les fronteres i els valors dels Estats Units.

Sota el lema "La victòria comença aquí", del Fort Jackson surten soldats conscienciats de que el més important per guanyar una batalla no és la fortalesa física, sinó la fortalesa moral. És així com els adoctrinen, sota uns valors compartits, i és sota aquesta premissa que desenvoluparan tota la seva carrera professional.

I què hi té a veure tot això amb la democràcia?

Relacionar l'exèrcit amb els valors democràtics és, efectivament, una provocació. No obstant això, com a concepte pot servir per entendre que el més important per desenvolupar majors graus de democràcia, no es basa en enderrocar una institució o una suposada classe política, sinó en desenvolupar una cultura i uns valors compartits que facin avançar la societat irremeiablement vers aquest fi.

Les característiques que representen una societat democràtica presenten tants matisos com sistemes existeixen, però per sobre de tots ells en destacaria dos:

Una consciència crítica
Capacitat d'auto-submissió

I quins són els elements necessaris perquè aquests dos factors coexisteixin?

En primer lloc, la consciència crítica requereix un qüestionament constant de la realitat polítca (que segurament hem aconseguit mostrar en escreix), però sempre i quan estigui basat en una mínima capacitat analítica. Aquesta capacitat només es pot desenvolupar a partir d'un extens coneixement de com funciona el sistema, i és aquí on crec que flaqueja més la nostra societat a l'hora d'expressar la seva consciència crítica. En definitiva, sense una major educació en drets humans, en sistemes de representació i en tot allò que han posat les bases del menys dolent dels sistemes de representació, la crítica no suposarà canvi, sinó queixa.

En segon lloc, la capacitat d'auto-submissió que en un inici pot semblar un concepte contradictori a amb l'anterior, és, en realitat, l'element més essencial. El què resumia implacablement Albert Hirschman amb el seu model del balancí, o també destaca Hessel en el seu darrer llibre "Engagez-vous!", és la capacitat d'implicar-se el què fa canviar els sistemes.

És en aquest sentit que vull destacar més el concepte d'auto-sotmetre's que el d'implicar-se, ja que és la renúncia i la submissió voluntària el valor central i compartit en totes les religions i cultures. Un musulmà només s'agenolla per mostrar la seva submissió a Alà, Crist va entregar la seva vida per submissió al seu pare i així un llarg etcètera que ens recorda que allà on anem del món serà la nostra capacitat de renúncia l'indicador que definirà el nostre valor i no la capacitat d'oferir.

Avui que resulta tant fàcil anar contra el sistema establert, és més important que mai recordar que el major acte de llibertat que pot fer una persona és sotmetre's a aquella causa o finalitat en la qual creu. Aquí rau l'essència de l'anarquisme i és aquest el màxim sustent de la democràcia. No és una submissió per tradicions, costums o per les directrius d'un sector social dominant, sinó una submissió per pròpia voluntat, segons un ideal o objectiu compartit que justificarà la renúncia a necessitats personals, per assolir necessitats col·lectives.

La democràcia comença el dia que una persona deixa de criticar la classe política i decideix fer-se militant per canviar-lo. La democràcia comença quan hom prefereix afiliar-se a una ONG per exercir de grup de pressió a governs d'arreu en favor d'uns valors atemporals i una activitat perseverant. La democràcia comença quan es pren consciència de la responsabilitat que suposa prendre una decisió que perdurarà en el temps i no es limita a un reduït espai temporal. La democràcia comença quan persones crítiques i voluntarioses fan prevaldre el valor de la constància al de la provisionalitat. La democràcia comença quan la societat sap que ha de prendre un rumb per avançar i que aquest no pot variar a la primera de canvi. La democràcia comença ara i aquí, al nostre cap, amb les nostres decisions, amb els nostres valors.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Vic i les Open Cities

2011-07-12T11:56:00.000+02:00

Vic té un problema pel que fa a la seva identitat digital que rau en un únic fet objectiu, contrastat i demostrable: no té identitat digital.

Possiblement tindrem importants desavinences a l'hora de decidir si el més representatiu de la ciutat de Vic és l'Ajuntament, la Universitat, el sector alimentari, el Bisbat, la cultura o l'activitat de la seva base social, però sens dubte ens posarem d'acord que cap d'aquests actors treu el màxim rendiment a la Xarxa a l'hora de donar-se a conèixer al món.

Fent un repàs ràpid a les webs corporatives de tot tipus d'organitzacions, empreses i institucions de la ciutat, el cert és que a hom se li fa poc comprensible que una ciutat amb un ús tant elevat d'Internet es preocupi més aviat poc de comunicar a través del primera font d'informació de la població jove.

Això no vol dir, no obstant, que no existeixin casos més que interessants com Les Carpes, el Museu Episcopal, La iaia o tants d'altres que em deixo i a qui cal felicitar per haver desenvolupar un perfil propi a la immensitat de la Xarxa.

No em vull allargar més en la crítica perquè el meu objectiu aquí és aportar una idea constructiva, però sí que abans destacaré algunes coses. No pot ser que una universitat no entri a Facebook fins al 2011, que el seu domini .com correspongui a una altra universitat o que el seu perfil Twitter estigui exclusivament enfocat a difondre. No pot ser que mentre l'Església ja ha demostrat a molts indrets saber com utilitzar les xarxes, el bisbat de Vic encara mantingui una presència testimonial a Internet. No pot ser que els perfils 2.0 de l'Ajuntament presentin aquest nivell de dispersió i manca de coordinació interna o guia d'estil. No pot ser que ni tan sols les empreses més conegudes de la comarca dediquin esforços a la seva campanya online. No pot ser que l'activitat del portal de les entitats (una iniciativa que va ser molt positiva) no rebi ni generi majors sinèrgies amb altres portals, i, en general, no pot ser que tots els actors de la ciutat renunciïn a qualsevol tipus dinàmica col·laborativa entre ells per posicionar Vic al mapa virtual.

Davant un baix perfil com el que tenim, m'agradaria proposar un pas endavant. Un pas que pot suposar un precedent interessant per a altres realitats similars. Un pas que aniria encaminat a cercar la cooperació entre tots els sectors de la ciutat i no exclusivament a un d'ells. Un pas que ajudaria a establir processos de benchmarking entre grups, que proporcionaria una dinàmica de clúster territorial a la vegada que adoptaria un toc innovador sense desvirtuar la identitat de la ciutat. Aquest pas es podria estructurar sota el concepte de Ciutat Oberta com a paral·lelisme del concepte Govern Obert i suposaria traslladar a Internet el sistema d'interrelacions existent a la realitat a una plataforma virtual a fi de millorar el posicionament a la Xarxa, simplificar i integrar processos, avançar cap una major transparència, coordinar una imatge de la ciutat de cara a l'exterior acceptada per a tots i esdevenir un portal de referència per a ciutadans i internautes.

Internet ha estat sempre un oceà massa ampli perquè els peixos petits naveguin sols i el llarg i característic historial d'interrelació entre actors que hi ha Vic (la relació entre Ajuntament i Universitat com a exemple més paradigmàtic) facilitaria el procés a la vegada que evidenciaria que Vic no són edificis i institucions, sinó persones i organitzacions amb objectius compartits. Aquesta interralació hauria de funcionar via la implicació dels mateixos actors centralitzant i enxarxant recursos web i no creant un simple directori de la mà d'un tercer.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!
PS: Em comprometo a desenvolupar més la idea en posteriors posts.

La generació ‘i per què no?’

2011-06-23T15:55:00.001+02:00

Pregunta:

Per què trencar amb els convencionalismes que han perdurat fins avui? Per què saltar-se les regles que posen les bases de la societat actual? Per què desequilibrar un sistema que ha aguantat fins el moment?

Resposta:

I per què no?

Aquesta, que seria una resposta que sovint no acceptaríem com a vàlida, és, i serà cada vegada més, l’argument al qual s’hauran d’afrontar els defensors de l’status quo sigui quin sigui el seu camp.

El cicle de canvis que vivim a nivell internacional, la crisi econòmica, l’alienament polític, els creixement dels altersistema, les TIC i centenars de causes més que s’expliquen dia a dia als seminaris d’arreu del món només semblen mostrar una situació immillorable per la gestació d’una nova base social. Una base que fa un pas endavant respecte els moviments dels anys 80s i 90s. Una base que està cansada d’oferir arguments per canviar les coses i que ara s’indigna esperant una resposta dels garants del sistema.

Mentre el moviment antiglobalització o l’independentista dels 90s (per exemple) es dedicaven a desenvolupar excuses que donessin suport a la seva causa, avui és el nacionalisme centratlista qui es veu obligat a justificar la no cessió d’autogovern i fins i tot han sorgit líders polítics parlant de la refundació del capitalisme.

Com és? A què es deu?

Al meu parer a un progressiu canvi de paradigma que desenvoluparé amb més posts en el qual van prenent força posicionaments liberals (o llibertaris) en els quals la indignació es barreja amb una vindicació de la llibertat individual i eminentment contrari a les institucions. És aquí on rau el fet que per primera vegada es dirigeixin crítiques a institucions públiques com el Parlament que, fins al moment, només s’havien centrat a partits polítics.

Això no és símptoma d’un auge de l’antigovern com a tal, però sí una evidència que cada vegada es valoren més les formes i menys els continguts ideològics o els resultats. Avui un neoliberal i un anarquista es podrien posar d’acord en que el paper del poder públic s’ha de limitar a una funció dinamitzadora cedint el protagonisme a la societat o al capital a l’hora d’impulsar projectes. Així, hi ha acord en un mutu acord en la transgressió i la supressió de determinats convencionalismes als quals no hi ha resposta a la pregunta: i per què no?

Mica en mica avancem cap a una societat confrontada entre aquells que veuen en el paternalisme institucional la solució a tots els mals i aquells a qui li atribueixen tots els mals. Aquí trobaríem que extrems tant oposats com posicionaments feixistes i comunistes s'ubicarien en un mateix sac, mentre que a l'altra bàndol el liberalisme extrem s'aliaria amb l'anarquisme tradicional.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Un dia al Parlament

2011-06-15T18:33:00.002+02:00

Deixeu que m'expliqui. No és el primer, ni el segon ni el tercer dia que passo al Parlament, però tothom comprendrà que el d'avui no ha estat un dia qualsevol.

Avui unes 3.000 persones escridassaven demanant a periodistes, diputats i altres treballadors que 'treballessin pel poble'.

Al mateix temps, 135 diputats es posaven d'acord per dir que ells 'representen legítimament al poble'.

Cap dels dos bàndols entrava a reflexionar llavors que molta gent no vota, molta no pot ni tan sols votar, però també que molta gent sí que vota i ho fa conscientment en favor d'un sistema.

Avui un diputat criminalitzava impunement a tota la comunitat de castellanoparlants al mateix temps que expressava quelcom tant nostrat com 'a 3 manzanas del Parlament'

Avui una periodista d'Antena 3 demanava declaracions en castellà a tots els grups excepte al PP i C' qui només han parlat en català.

Avui polítics de tots els colors demanaven responsabilitat institucional i respecte a l'imperi de la llei mentre que, al mateix temps, el lavabo de la sala de plens que ha recolzat la llei antitabac feia olor a tabac.

Avui alguns manifestants feien bandera de la manca d'accessibilitat de la 'classe política' i al mateix temps altres intentaven robar el gos pigall a un diputat invident.

Avui he vist membres d'un partit polític manifestant-se davant del parlament per un canvi de sistema polític, mentre que el mateix partit al qual forma part no dubte en pactar amb CiU per formar govern.

Avui hi ha hagut més anècdotes que notícies, hi ha hagut més interpretacions que fets, hi ha hagut més manipulacions que reflexions i tot plegat només evidencia que la victòria ha estat, és i seguirà sent del món de l'espectacle. Un món que afavoreix als de dins i als de fora de la Ciutadella, però que difícilment ajuda a aportar solucions pels que estan més enllà del perímetre del parc.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Avui governa l’oposició

2011-06-06T13:02:00.000+02:00

Quan aquests dies es formin molts dels governs locals de tot l’Estat, hi haurà un paràmetre que haurà canviat respecte anteriors negociacions. En una conjuntura de crisi política dràstica que castiga als governs i centrifuga el vot, la clau ja no passa per escollir bé els aliats de l’executiu, sinó en ser conscients de qui es deixa a l’oposició.

És àmpliament comentat que a la política catalana són els pactes de govern (tripartits, CiU i PP...) el més castigat a nivell electoral, però poc sovint fem l’anàlisi de l’efecte que produeix al clima polític deixar un o altre partit a l’oposició. Moltes vegades l’agenda mediàtica anirà determinada per quina bandera decideixi portar aquesta i per la seva capacitat de personalitzar-ho amb un sol líder o partit.

Avui el marge de maniobra d’un govern per portar a terme polítiques públiques que plantegin un canvi estructural és tant limitat que bona part de la seva activitat es limita a la gestió diària i cedeix a l’oposició tot el debat ideològic. És llavors quan els cicles polítics es veuen reduïts a un màxim de 8 anys i depenen exclusivament de la major o menor capacitat de les maquinaries electorals de desgast permanent que controlen els partits fora del govern.

Així, en definitiva, l’efecte de l’oposició dependrà de tres elements bàsics:

- Govern de majoria o Oposició de majoria: Si Sartori es fixava en el potencial de xantatge i coalició dels partits que formaven el govern, ara el punt de mira ha d’estar també en l’oposició. Una oposició monocolor o molt asimètrica facilitarà el seu domini de la caverna mediàtica i, per tant, centralitzarà tota l’atenció i es posicionarà com a única alternativa. Si, pel contrari, l’oposició està dividida amb similitud de forces, el desgast del govern serà menor. En aquest sentit, pot ser més apropiat una oposició àmplia però dividia, que una oposició monocolor reduïda.

- Issues: Sabent qui es deixa a l’oposició es pot intuir quin serà el debat polític que centrarà la legislatura i, per tant, s’aconsegueix major efectivitat a l’hora de canviar els climes d’opinió, deixant a fora que portant a terme polítiques publiques. A l’hora d’escollir qui deixar fora, caldrà entendre que no podem permetre que els issues que abanderarà l’oposició dinamitin la font central de vots del nostre partit i que siguin els més adaptats segons la conjuntura (en aquest cas marcada per la crisi i la desafecció).

- Cartel Party o Alternativa: Òbviament no tots els partits i líders polítics són iguals i, per això, caldrà diferenciar entre partits capaços de generar una alternativa real o els partits cartel amb qui el govern sempre podrà confiar per portar a terme pactes.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Article ACM: unitat, unitat, unitat

2011-04-19T15:23:00.001+02:00

Fa ja alguns mesos que l'ACM em va demanar unes breus línies per resumir la clau d'una campanya electoral a nivell local. El resultat va ser una reduïda fórmula amb un sol element: unitat, unitat i unitat. Transcric aquí el text soritnt:

El primer pas per enfocar una campanya electoral a nivell local passa necessàriament per trencar amb molts tòpics del màrqueting polític. Les tècniques que en eleccions nacionals són capaces de decantar el vot, en un municipi poden suposar poc més que una despesa de diners. El món local no entén de telegènia, artivisme o macro mítings. Entén de proximitat amb el candidat i de comunicació directa. Aquests han estat sempre els comicis que menys participació electoral presenten, fet que evidencia que la major part dels vots que es rebran al 22M provindran d’un electorat fidel, però atent a qualsevol error per exercir el seu dret al càstig. En conseqüència, la única formula serà unitat, unitat i unitat. La xarxa de complicitats construïda a llarg dels 4 anys farà la resta.

Dit això la pregunta és: com s'assoleix la unitat? I la resposta passa per un lideratge fort, un projecte compartit i/o un enemic comú. Tots tres poden ser igual d'efectius a curt termini, però certament em preocupen aquells casos que estic observant en realitats locals properes en les quals la unitat només aguanta gràcies a la tercera opció. El devanir de la política municipal no resulta massa esperançador vista l'escassetat de recursos amb els quals es disposaran i si això no acompanya amb governs forts, la situació pot ser crítica. Certament al 22 de maig l'elecció pot ser més transcendent del que sovint atorguem a unes eleccions municipals.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Vila d'Abadal Facts

2011-04-15T14:03:00.000+02:00

Malgrat quan s'utilitza el concepte "facts" sovint comporta una connotació negativa del fet en sí, en aquesta ocasió res més lluny de la realitat. L'alcalde de Vic ha demostrat ja en moltes ocasions el seu domini del tacticisme polític i es va posicionant mica en mica entre les grans "bèsties polítiques" (en el bon sentit) del país pel que fa a aquest art.

La darrera ha estat les declaracions en període electoral de la seva voluntat de desbancar Duran i Lleida d'Unió i portar el partit cap al sobiranisme, però en el seu passat n'arrossega moltes més. En recullo les més destacades per analitzar l'objectiu de cada moviment:

Burgaya: La reunió a Barcelona amb Josep Burgaya prèvia a les eleccions per definir el futur del consistori vigatà és el primer gest d'un polític que s'estrena en la política vigatana i que es preocupa per garantir-se un aterratge lliure de complicacions a la ciutat. No cal llegir l'Art de la guerra per saber que l'enemic com més a prop millor, i si aquest es troba en una situació de debilitat ets conscient que cedirà amb relativa facilitat.
Govern de concentració: L'inicial govern de concentració plantejat per l'alcalde mostra una clara voluntat d'arraconar els partits més extremistes del consistori dels òrgans de poder. Una iniciativa que, sens dubte, és acceptada per l'amplia majoria, però que a l'hora de la veritat genera l'efecte contrari a la seva justificació. Fora del sistema aquests partits es fan forts i mica en mica prenen el terreny als seus rivals més propers. Així, tenint en compte que com més partits composin el govern, més rellevància prendrà l'alcalde, Vila d'Abadal entona el clàssic divideix i venceràs per esmicolar l'oposició que li pot fer front.
Padró: La tant comentada estratagema de l'alcalde amb el padró municipal va ser una altra clara mostra de picardia. Conscient que la seva manca de proximitat amb la ciutadania vigatana era el seu taló d'Aquil·les electoral, l'alcalde va posicionar-se com el gran defensor de la ciutat contra la Generalitat del tripartit i contra el mateix Estat del PSOE. Buscant un enemic comú, tothom es col·locava al seu bàndol i guanyava així una batalla que a priori semblava perduda.
Duran i Lleida: La triangulació és l'art d'allunyar-se del posicionament oficial/esperat d'un partit en aquells aspectes que permetin guanyar el terreny electoral d'altres partits sense perdre el propi. Això és el què ha aconseguit Vila d'Abadal enfrontant-se a Duran i Lleida i apostant per una opció tant majoritària a Vic com és el sobiranisme. La discrepància interna dins el partit és un mal menor a l'hora de blindar la fuga de vots a posicions independentistes empeses pel recent protagonisme del timoner d'Unió a nivell nacional. Vila d'Abadal es presenta així a l'elector vigatà amb autonomia, valentia i criteri propi per fer front el que faci falta, però les seves fronteres no s'acaben aquí, sinó que aquesta reiterada obstinació per aclaparar l'atenció dels mitjans nacionals demostra que l'objectiu de l'alcalde va més enllà. Com al polític professional, intel·ligent i ambiciós que és va definint pas a pas una evolució que al meu parer coixeja d'una estratègia i projecte, però que el seu domini de la tàctica li permet afrontar amb èxit. Auguro que ben aviat farà el salt definitiu a la política nacional.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

És la trajectòria, estúpid!

2011-03-09T09:47:00.000+01:00

Aquests dies, tot repassant els diferents candidats que es presenten a la comarca d'Osona, me n'he adonat que el vell tòpic de "en municipals no es vota el partit, sinó el candidat" és cert. Preguntant als més propers hom descobreix que les opcions escollides variarien completament de color polític depenent del municipi on es resideixi i que la conclusió a extreure només pot ser una: la clau electoral la tindrà la trajectòria de cada candidat.

Saber explicar adequadament aquesta trajectòria serà la feina del responsable de cada campanya i aquest art es resumeix amb una sola paraula: Storytelling. Si voleu saber més sobre el què, el com i el quan dir-ho, no us perdeu aquest divendres la presentació del llibre de Pau Canaleta a la llibreria La Tralla.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Com NO es venç l'extrema dreta?

2011-03-02T10:18:00.000+01:00

El 2006 va ser un any clau pel futur del conjunt de sistemes polítics de l'Europa Occidental. En el període en el qual l'extrema dreta europea pujava amb més força arreu del continent, la resta de partits polítics que dominaven les regnes del sistema es discutien sobre quina era la millor forma de combatre-la. El resultat d'intensos debats i desenes d'experiments fallits es va dividir en 3 possibles vies d'actuació:

1. Ignorar-la: actuar com si no existís per tal d'evitar que entri en el sistema polític.

2. Seguir-li el joc: adoptar alguns dels postulats que la mateixa extrema dreta proposa com a propis i així evitar la fuga de votants.

3. Alternativa: plantejar un model alternatiu consistent que s'enfronti de tu a tu amb els dogmes xenòfobs i autoritaris.

Val a dir que totes tres vies van ser testejades a molts dels indrets del continent europeu, encara que només una d'elles ha acabat donant bons resultats.

Un cas paradigmàtic de la primera mesura va ser el de l'Ajuntament de Londres. Apartant a l'extrema dreta de tots els processos democràtics es creia que s’eradicaria, però en realitat només va contribuir a donar-li ales. Fora del sistema, el BNP va connectar millor amb les identitats de resistència que proliferaven entre la societat londinenca, contribuint a enfortir l'organització i perpetuar (sortosament per pocs anys) la seva representació.

El cas de diverses ciutats austríaques, en canvi, va ser un bon exemple de la segona via. Radicalitzant la política i apartant-la de debats racionals, es polaritzà l'electorat i els partits del centre van perdre la seva raó de ser. La gent prioritza sempre la font original per a cada issue, ja que els seus marcs conceptuals només deixen espai a un sol protagonista. Pretendre ocupar aquest espai en temes com la gestió de la immigració és, en la majoria dels casos, una batalla perduda.

La darrera via, i la més exitosa de totes, fou la de Patrick Janssens, qui plantejà a Antwerp una alternativa frontal al Vlaams Belang apostant per una campanya on les sigles del partit no es veien per enlloc, prioritzant la comunicació directa amb el ciutadà, recuperant la confiança amb els sectors més allunyats de les institucions i creant un moviment que apartava el centre de debat de postulats populistes i irracionals. Janssens integrà en la seva estratègia a l'extrema dreta en el sistema perquè sabia que aquesta era la millor forma de desarmar-la, ja que perdia així bona part del vot de rebuig i anti sistema. Es dirigia a ella de tu a tu, cara a cara, per fer palès la seva manca d'arguments i la seva desconnexió amb bona part de la realitat municipal. No en defugia, ni la menyspreava, ni la temia, simplement sabia que una vegada ambdós formacions i candidats juguéssim en els mateixos paràmetres, la seva opció prevaldria.

En fi, només vull acabar aquest post destacant que a Catalunya ja hi ha molts ajuntaments que es troben amb aquest repte. Em preocupa les vies que utilitzin per afrontar-lo, em preocupa que ni tan sols es vegi encara com un problema real per a molts, però sobretot em preocupa que la ignorància d'aquells qui volen combatre-ho pugui apropar-nos encara més a una situació difícil (no impossible) de revertir a mig termini.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

L'obra de govern des de l'oposició

2011-02-27T20:39:00.000+01:00

Ha perdut la comunicació institucional tot el romanticisme?

La visió més romàntica de les coses sempre la tenen aquells qui no les disposen i les anhelen amb totes les seves forces.

Parla millor de l'olimp aquell qui no l'ha vist mai que el que el freqüenta cada dia. Valora més el paisatge espacial el jove estudiant d’aeronàutica que l'astronauta que hi fa vida. Al cap i a la fi es quan desitgem una cosa quan la idealitzem i en traiem la imatge més romàntica. Això desperta el nostre cervell, fa volar la imaginació i aflora les emocions com mai abans ho hem sentit. Res és comparable a l’ímpetu del pretendent, tots ens identifiquem amb ells per recordar allò que sentíem quan festejàvem amb la possibilitat d'aconseguir el més desitjat.

Per això, per comunicar l'obra de govern és tant important desempallegar-nos de la fredor del dia a dia i l'amargor de la rutina. Hem de recordar què pensàvem que podríem aconseguir abans de ser-hi i explicar els nostres avenços des d'aquesta òptica. No cometem l'error d'exposar la fotografia del gestor. Un polític no és un tècnic, un polític no és el gerent d'una administració. Un polític és el responsable de traslladar les il·lusions i preocupacions del ciutadà a l'administració i traduir-ho en politiques, no en números.

GLbonafont

No comuniquis, involucra

L’estratègia electoral del PSC a Vic

2011-02-27T09:44:00.000+01:00

Primera regla del manual de campanya: No t’enfrontis directament contra aquell d’aquí vols rebre vots. Busca un enemic comú, dirigeix totes les crítiques cap a aquest i mostra la teva cara més simpàtica amb el teu objectiu per facilitar el traspàs de vots.

La presentació de dijous de Josep Burgaya va ser un clar exemple d’estratègia clàssica de màrqueting polític. Amb tan sols 3 titulars, Burgaya va posar les bases d’una tàctica electoral poc original, però perfectament definida:

SOCIOVERGÈNCIA: amb repetides referències a un escenari sociovergent a l’Ajuntament de Vic i obviant que el pacte de govern va ser un pacte de concentració, Burgaya posava el punt de mira als votants convergents descontents que en anteriors comicis havien votat PSC o que en aquesta conjuntura estan descontents amb l’alcalde. Parlant de sociovergencia, Burgaya vol reduir els temors d’aquest electorat a fer el pas a la seva formació, conscient que per l’altra banda de l’escenari polític no pot perdre més base electoral.
ANGLADA: amb un especial èmfasi en dir que el pacte de govern no va ser per anar en contra d’Anglada, sinó que fou un acord previ entre Burgaya i Vila d’Abaldal, el socialista no vol tampoc tancar les portes a l’electorat de PxC. Ubicar-se obertament com l’alternativa política al seu projecte suposaria una barrera al traspàs de vots entre ambdós partits i és per això que Burgaya prefereix fer-li el joc al segon partit més representat a l’Ajuntament identificant com a enemic polític altres formacions.
ERC: ERC és precisament l’enemic polític escollit per Burgaya. Amb aquesta formació com a punt de mira, el socialista garanteix que podrà atraure aquells votants de CiU i de PxC desencisats amb el seu partit però que prefereixen fer un pas intermig abans de passar a formacions ubicades en altres extrems de l’espectre polític. Tant per l’obra de govern com pel discurs polític, ERC s’ha posicionat en els darrers temps com una alternativa visible i no radical als discursos d’Anglada i és per això que Burgaya vol aprofitar ara aquest posicionament per aglutinar l’espai electoral indefinit entre el centre-dreta de Vic.

Es pot destacar també un punt feble de l’estratègia de Burgaya més enllà d’un excessiu tacticisme que segurament es materialitzarà amb totes les formacions polítiques. El problema del PSC és que al escollir ERC com a enemic, Burgaya situa aquest partit al mateix nivell dels dos partits amb 4 regidors a l’Ajuntament. Burgaya ha trobat l’enemic comú perfecte per la seva tàctica però no ha parat a pensar que demostra una actitud poc ambiciosa [sempre és millor encarar-te amb els més grans, no els petits] i també contradictòria amb el seu

discurs de ‘partits grans’ que va mostrar dijous.

GLbonafont

No comuniquis, involucra

Partidos, redes y sus funciones

2011-02-25T10:25:00.000+01:00

“Partidos políticos articulan y agregan nuevos intereses y preferencias de los ciudadanos”. Esta es la definición según Wikipedia de las funciones, entre otras, de un partido político.

Exacto, aunque hoy parezca que estas organizaciones burocratizadas sean exclusivamente maquinarias electorales con una necesidad imperante de legislar sin preocuparse de su posterior aplicabilidad, los partidos siguen siendo un órgano representativo. Como tal, se les atribuye la ocupación weberiana de detección de tendencias y necesidades sociales, de construcción de coaliciones con los sectores que las representan y de movilización ciudadana entorno a estos intereses.

Si esta función de los partidos es todavía vigente, cosa que personalmente creo que debe ser la principal, parece lógico que partidos estructuren sus redes entorno a ello. Tomando el ejemplo de las redes sociales virtuales, hemos visto ya demasiados ejemplos dónde partidos se limitan a buscar un espacio de encuentro de sus militantes y simpatizantes. Con ello reafirman un aspecto organizativo, que sin duda merece atención y con lo cual Robert Michels estaría orgulloso, pero pierden así su apertura a una sociedad cada vez mas alienada.

Lo que americanos resumen con el término de Coalition Building, destaca por su ausencia en la conceptualización de la mayoría de redes sociales partidistas. Eso desvincula cada partido con las bases sociales que durante tanto tiempo les han permitido subsistir y les encasilla a prácticas endógenas que no hacen ningún bien a su expansión. Estructurar la red pensando en la construcción de coaliciones con todo tipo de sectores sociales y abrir-la a un público poco politizado seria, pues, no una solución, pero si un avance a una situación crítica para el actual modelo de partidos.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Tablet politics

2011-02-23T09:48:00.000+01:00

Avui publico un post al bloc de Cink sobre l'entrada dels dispositius tablet a la política i les seves aplicacions en el màrqueting electoral. El podeu llegir a http://blog.cink.es/2011/02/23/tablet-politics/

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

La divinitat de l'esquerra ha mort

2011-02-22T10:08:00.000+01:00

Fa més de trenta anys que la vella Europa queia rendida als peus del socialisme il·lustrat. La visió romàntica d’una elit artística i intel·lectual embadalia una societat que gaudia de la major prosperitat econòmica mai viscuda al continent. Aquesta elit provenia d’una burgesia que havia sofert en primera persona els abusos dels totalitarismes del segle XX i no dubtava en alçar alt la bandera del rebuig a tot el què provingués dels règims dictatorials que els havien oprimit.

El moviment obrer, juntament amb professionals liberals, somniaven junts amb un futur socialdemòcrata plasmat en un Estat del Benestar paternalista i benevolent amb els menys afavorits, sense preguntar-se tan sols si aquella era l’essència del que durant tants anys una societat civil que aglutinava llibertaris, comunistes i liberals va lluitar per aconseguir.

Avui, Europa es desperta d’aquest somni. Una crisi que heretarà més d’una generació està fent aflorar un nou punt de vista. El refinament i la sofisticació d’una elit avantguardista que marcava tendència, ja no convenç a un poble que reclama pragmatisme i proximitat.

La dictadura queda lluny i Internet ha democratitzat el coneixement desmitificant l’Àurea que abans només s’atribuïa a joves activistes d’hàbits afrancesats, americana de pana i llibres de Rousseau. Els nous treballadors del segle XXI estan desencantats d’aquesta elit que creuen llunyana, freda i poc representativa. Els seus ideals es veuen reduïts al curt termini i l’única opció vàlida per això passa per adoptar la visió pràctica de l’empresari o l’empenta incessant del treballador temporal.

Mica en mica abandonem el paternalisme socialista per entrar en un nou escenari on mà d’obra i capital, empleats i 'empleadors', les matèries primes en el teixit productiu, recuperen la centralitat política. La gent demana algú que defensi els seus interessos més immediats i no que se’ls adoctrini o els entretengui. Demana algú amb qui compartir la suor de l’esforç i no algú a qui idolatrar. A la divinitat de l’esquerra se li han fos les ales de cera i ara li pertoca tornar a l’escenari terrenal per tornar a recuperar el seu paper.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Al·legoria de la política municipal

2011-02-21T14:16:00.002+01:00

Amb els temps que corren, dia a dia la política local se sembla més a una escena de la passió. Lluny de l'eròtica del poder que sovint provoca la política estatal, els ciutadans veuen el regidor local com la persona de proximitat a qui traslladar-li les seves preocupacions sobre la vida pública. Tal és així que els debats polítics municipals s'estan transformant en torns oberts de precs i queixes en els quals els pocs ciutadans que segueixen activament l'activitat pública mostren les seves particulars preocupacions. Ha desaparegut l'interès general dels marcs conceptuals d'una població atrinxerada en el seu entorn més proper i això ha canviat per complet la batalla electoral.

Avui el polític que aconsegueixi marcar el focus d'atenció de la queixa veïnal serà qui s'emportarà la victòria a les urnes. Amb una situació de crisi que sembla ser permanent, la població ja no busca en la política local trobar solucions, sinó tan sols motius pels quals poder expressar el seu malestar. Quan un d'aquests motius es generalitza, llavors el sentiment de formar part d'un malestar global ens consola, ens anima i ens fa sentir vius. Detectar aquest malestar latent i ser capaç de fer-lo aflorar donarà ales al partit que impulsi i abanderi la queixa pública, independentment de les solucions que es proposin per combatre'l.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Qui és qui?

2011-02-09T13:07:00.000+01:00

Guia pràctica del porta a porta a Catalunya

2011-01-24T17:10:00.001+01:00

S'acosten les eleccions municipals i amb elles la preocupació de molts equips de campanya semiprofessionals per fer arribar el seu missatge a l'elector. Avui som conscients que l'efectivitat de la comunicació directa treu deu voltes a la qüestionada publicitat televisiva (i més a escala municipal), fet que ens porta a recuperar una vella tradició encara vigent a nivell local com és el porta a porta. El què no ens hem preguntat mai és si realment traiem tot el suc que aquesta tècnica ens proporciona i això és el què m'ha portat a fer una breu i esquemàtica guia pràctica del porta a porta centrat en la realitat del nostre país.

Per aquells que us pugui interessar consultar aquesta simple guia de menys de 6 pàgines que enumera els consells més bàsics del porta a porta, no dubteu en fer-me arribar un correu a glbonafont@gmail.com. No us preocupeu que no faré pagar res, però sí que us demanaré quina és la vostra principal preocupació o dubte respecte la tècnica.

Per fer-vos una idea del contingut, us deixo a continuació l'índex de la guia.

ÍNDEX

Premisses
● Per què és tant efectiu el porta a porta?
● Les fases i tipologies del porta a porta
● La cultura catalana del porta a porta

Anàlisi
● On hem d’anar?
● Qui hi ha d’anar?
● Quan s’hi ha d’anar?

Preparació
● Planificació
● Formació
   ○ Com actuar?
   ○ Què dir?
● Material i logística

Organització
● Moments previs
● Coordinació
   ○ Imprescindibles
   ○ Eines
● Comunicació i gestió ex post

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

La campaña emocional del PSOE

2011-01-19T13:50:00.002+01:00

Post publicat a Sesion de Control

Ya hace algunos años que la comunicación emocional acapara toda la atención de los asesores de comunicación de partidos políticos en España. Ante los evidentes problemas de desafección política, parece ser que esta formula popularizada con el ¿te gusta conducir? de BMW se toma como la panacea de todos los males. Es cierto que las emociones son la vía más directa para acercar un político a su electorado, pero más allá de esta evidencia, nos encontramos que no siempre sabemos qué emociones son las que se deben comunicar.

Una guía para focalizar acertadamente dónde destinar el foco de comunicación en este sentido debe preguntarse primero cuales son las emociones más comunes e intensas vividas por el ser humano. Lo que puede parecer a simple vista una hazaña es en realidad un enigma intuitivo, pues los sentimientos elementales del hombre siempre se basan en tres: alegría/satisfacción, rabia y tristeza/lástima. Aquella campaña que sepa hacer aflorar todos estos tres estados de ánimo en su favor, tendrá la garantía de conectar con su elector, de hacerle partícipe de su proyecto y motivarle para su movilización.

Hoy mismo hay por lo menos dos caras visibles del PSOE y PSC que, por estar abiertamente cuestionados por la opinión pública, necesitan más que nunca encontrar esta conexión. Zapatero a nivel estatal y Hereu en Barcelona son hoy víctimas de una desvinculación emocional con la población a quien representan y sólo pueden encontrar su redención en una campaña emocional centrada en estos tres focos: La satisfacción generada por la obra de gobierno, la rabia contra una oposición involucionista y la lástima hacia el líder que ha renunciado a su popularidad para hallar el bien común. Empieza ya la cuenta atrás electoral, así que preparemonos por un ataque frontal a nuestros sentidos que buscará encender la llama de nuestros sentimientos más primarios.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

David ya no vence a Goliat

2011-01-04T15:26:00.001+01:00

Post publicat a Sesion de Control

Whitaker alertaba ya en 1981 de la existencia del síndrome de David contra Goliat, un sentimiento de complicidad que desarrollamos todos con el pez pequeño cuando éste es atacado por uno de mayor tamaño y poder. Este síndrome ha sido cuidadosamente analizado por los expertos en comunicación de crisis, pues de sus efectos suelen derivar la proliferación de pequeños movimientos sociales que se sienten cada vez más capaces de enfrentarse a los abusos de las poderosas multinacionales.

En la política española este efecto ha sido más presente del que a menudo queremos admitir los analistas. Mientras recurrentemente se habla del popular efecto Underdog, pocas veces nos fijamos en que parte de la victoria de Aznar el 1996 o la reelección de Zapatero el 2008 se debieron al voto de aquellos sectores que, aun sintiéndose minoritarios, salieron sin complejos a reivindicar su oposición al más poderoso.

Hoy esta era ha acabado. Como ya se ha visto en las elecciones catalanas, los intentos de reactivar al electorado partiendo de su sentimiento de resistencia están condenados al fracaso. En época de crisis la sensación de inseguridad nos invade, y nuestro instinto de supervivencia nos conduce a apostar por el carro vencedor. Sólo así nos sentimos protegidos y parte de un movimiento que nos hace valientes para salir adelante. Al igual que Montilla, tampoco Zapatero podrá confiar en ello esperando el efecto sorpresa que pueda aportar un candidato joven, transgresor e inmaduro. Si su prioridad es el PSOE deberá poner a un titán, uno de los grandes que se enfrente cara a cara con un Partido Popular que todavía se mantiene en ventaja. Hoy David ya no vence a Goliat y si Zapatero no lo tiene en cuenta para el futuro de su partido, puede que las elecciones tengan un parto más prematuro incluso de lo esperado.

Un nou model de gestio de crisis

2010-12-23T07:41:00.002+01:00

Just un dia abans de la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat gracies als vots de CiU i l'abstencio del PSC, ens hem trobat amb la primera prova de foc del futur govern. La sentencia del tribunal Suprem en relacio al model d'immercio del catala a les escoles ha estat un daltabaix inesperat per a tothom i una clara provocacio que ha reactivitat els posicionaments mes radicals de la politica catalana.

Es obvi que no hi ha cap president que vulgui que el dia del seu nomenament estigui tacat per mobilitzacions ciutadanes que mostrin un estat de convuls de la realitat politica. En realitat tampoc ho vol cap govern que tingui eleccions el proper mes de maig. Es per aixo que ja des d'abans de que Mas passi a ser Molt Honorable hem pogut descobrir de primera ma el nou model de gestio de crisis que ens espera amb un govern de CiU.

El nou model ve determinat per una agil capacitat de reaccio. La rapida roda de premsa d'Oriol Pujol ahir ho demostrava i val a dir que es un element essencial que tot manual de comunicacio de crisi estableix com a prioritari.

En segon lloc, tambe ve caracteritzat per un posicionament uniforme. En aquest sentit, ahir varem veure com els dos grans partits que avui faran possible la investidura es posaven d'acord en fer declaracions que treguessin ferro a l'assumpte per evitar aixi portar-ho en un tarreny social. Aqui trobem d'entrada la gran diferencia amb el model del govern sortint que, tot i millorar respecte el primer tripartit, seguia presentant desavinences internes.

Finalment, mes enlla de la reaccio de CiU, el que tambe queda clar del conflicte d'ahir es que l'oposicio tampoc estara tant ben cohesionada com fins ara. Malgrat estar davant d'un atac important a la llengua catalana que podria haver activat una reaccio unanime del catalanisme, l'oportunisme de les CUP ahir per obtenir un titular en els mitjans, va diluir la unica possibilitat de posar les bases d'una oposico forta a un futur govern que ja ens ha demostrat sense ni tant sols existir la seva capacitat de controlar les situacions critiques.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Published with Blogger-droid v1.6.5

Que preten Zapatero?

2010-12-21T16:50:00.002+01:00

Escric aquest post entre reunio i reunio a traves del mobil amb el perill evident que en quedi mermada la seva qualitat.

El cas es que en el repas diari de la premsa digital, he llegit que El Pais treia una noticia dient que Zapatero ja havia anunciat el seu futur a un membre del partit.

El mes sorprenent de la noticia es que el president ha fet aquestes declaracions enmig d'una roda de premsa acompanyat de Rubalcaba i que seguidament ha dit que no era el moment perr fer-ho public.

Que ha portat al lider socialista a posar la mel a la boca dels peeiodistes i despres deixar-los amb ganes de mes?

No tinc la resposta, pero si vull destacar alguns dels efectes que ha pogut ocasionar amb aquesta accio:

Ha desacreditat a Rubalcaba ja que ha evidenciat que no era ell (el numero 2) qui ho sabia. Intencionadament o no, Zapatero deixa en evidencia aquell qui mes ombra li fa fins el moment.
Es deixa constancia que ell ja ho sap i que, per tant, la seva decisio no estara presa per possibles aldarulls que puguin sorgir en breu. Preveu problemes potser?
Genera expectacio entre la premsa i desvia l'atencio entre altres temes (en definitiva,la classica cortina de fum).
Provoca frustracio entre els periodistes i els convida a destinar esfor¢os en una linia d'investigacio que no contemplaven.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Published with Blogger-droid v1.6.5

El tag cloud del discurs de Mas

2010-12-20T13:58:00.001+01:00

accions (13) activitat (8) actual (8) administracio (20) aixi (8) aixo (10) al (63) altres (8) amb (90) anys (21) aquells (14) aquest (38) aquesta (26) ara (9) aspiro (22) avui (10) base (10) ben (11) benestar (9) bon (9) cal (26) cami (10) cap (14) capacitat (14) catala (16) catalana (14) catalans (11) catalunya (72) cohesio (8) col (8) com (76) compliment (8) compromis (8) contra (14) creixement (8) crisi (8) davant (8) de (594) decidir (8) del (154) dir (9) donar (9) dret (11) economic (14) economica (15) educacio (10) eix (15) el (274) em (9) en (240) entre (15) es (86) escolar (9) estat (19) estatut (8) fa (9) fer (40) fet (9) fins (10) fiscal (12) forca (8) front (8) futur (21) garantir (13) generalitat (19) gestio (9) govern (82) gran (19) ha (64) han (22) hem (16) hi (9) ho (9) idea (13) infraestructures (11) la (428) les (125) llei (11) manera (15) menys (8) mes (66) mesures (10) millor (12) model (17) molt (14) moment (10) mon (12) nacio (12) necessari (8) ni (11) nivell (8) nomes (11) nosaltres (10) nostra (16) nostre (38) nou (9) objectiu (13) pacte (12) pais (58) parlament (11) pel (13) per (144) pero (18) perque (9) persones (18) poble (14) poder (11) politica (23) politiques (14) pot (9) president (19) presidir (21) prioritats (9) professionals (11) public (13) qualitat (12) que (307) recerca (8) recursos (10) referencia (9) responsabilitat (11) salut (8) sector (8) seguretat (9) sense (10) sentit (18) ser (27) sera (13) serveis (12) seu (16) seva (25) si (24) sino (12) sistema (22) sobre (17) social (23) societat (24) son (17) tambe (27) tant (13) temps (8) tenim (13) territorial (14) tots (46) un (137) una (108) va (14) valor (8) volem (9) vull (9)

created at TagCrowd.com

La reinvenció de les esquerres

2010-12-09T22:53:00.001+01:00

Encara no han passat dues setmanes de les eleccions i ja sembla que pel PSC i ERC hagi passat una eternitat. Després de la davallada electoral era previsible que els sectors més crítics de cada partit aprofitarien l'ocasió per fer valer les seves aspiracions de poder i el cert és que les respectives reaccions no s'han fet esperar gens.

A la mateixa nit electoral un servidor s'animava a preveure canvis, però no canvis de noms ni quotes de poder, sinó canvis que anessin més enllà, canvis estructurals. Cada dia que passa veig més difícil aquesta possibilitat, però no podem obviar que els temptejos ja s'han deixat veure. En molt pocs dies hi ha hagut l'amenaça d'un acord entre Carod i Castells, s'han produït aproximacions entre ERC i Solidaritat, ha resorgit la idea del Partit Demòcrata Català i Maragall ha parlat d'un trencament amb el PSOE. Malgrat la majoria d'aquests rumors han vingut seguits de rectificacions i excuses, el cas és que tot el ventall d'esquerres de Catalunya [ICV inclòs] ha pres nota de la necessitat de fer un pas endavant per superar un període de crisis.

En aquest sentit, a sobre la taula tenim tres models.

La reedició del 'Front Popular'
Un front independentista
Status Quo

No vull valorar ara quina d'aquestes opcions podria tenir millors resultats electorals a curt i mig termini, però sí considero important tenir en compte que, sigui quina sigui la decisió final, aquesta haurà de ser vista com una unió d'interessos i no com una segregació. Més iniciatives trencadores no faran més que lapidar encara més la imatge de la política catalana i en aquests moments cal encetar el cicle de reunificació de partits pel bé de les institucions i els objectius de país, no el contrari.

GLbonafont

No comuniquis, involucra

Dream Team Electoral

2010-12-01T10:56:00.000+01:00

Sempre he tingut la sensació que, independentment del director de campanya, els partits polítics catalans mantenen un tret distintiu a l'hora de portar a terme les respectives campanyes electorals. Malgrat cada elecció comporta importants innovacions en les tècniques empleades, tots ells sempre destaquen en algun aspecte que són el seu punt fort. El know how desenvolupat amb el temps difícilment desapareix i, tot i els esforços d'altres partits en atrapar els rivals en cada tècnica, les diferències segueixen persistint.

A continuació us presento un recull molt subjectiu del què són, al meu parer, els punts on els diferents partits catalans destaquen més (sense que això impliqui que la resta no destaqui en aquestes o altres tècniques). L'elecció pot portar importants discrepàncies en el criteri utilitzat, així que si teniu qualsevol objecció o requeriu qualsevol explicació, us convido a comentar-ho en aquest mateix espai.

	Disciplina en el missatge i l'estratègia
	Trend hunting i coordinació interna
	Speechwriting
	Imatge corporativa, personal i escenografia
	Coalition building
	Comunicació alternativa
	Grassroots organizing

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Detallets de la campanya de CiU

2010-11-30T13:18:00.000+01:00

Moltes vegades els anàlisis ex-post d'una campanya obvien els "detallets". Passades les eleccions només queden les grans estratègies i no es posa tant èmfasi en allò que ha estat merament circumstancial.

No vull ara dir que els detalls siguin trascendentals en unes eleccions, perquè és obvi que no et faran guanyar, però tampoc trobo malament que es recordin aquells detalls que s'han sabut incorporar coherentment en una campanya.

La meva participació en la campanya de CiU ha deixat alguns detalls dels quals en reitero la seva baixa significació, però que tampoc han restat en el seu global. A continuació vull posar-ne tan sols 3 exemples per veure com els detalls ben adaptats a l'estratègia del partit poden aportar la seva petita contribució.

El 2.0 al 1.0

Quan l'objectiu d'un partit és impulsar un procés de digitalització interna amb una base social que en ocasions és poc propensa a l'ús de les TIC, no sempre són necessaris els ordinadors per provocar-los la curiositat. Incorporar elements del 2.0 al dia a dia no virtual a partir d'habituals tècniques de màrqueting de guerrilla, pot ajudar a generar un impacte als menys habituats a la tecnologia, i al mateix temps a reforçar la imatge del partit. En aquest sentit, amb accions totalment allunyades del món digital, la marca del partit s'aprofita dels atributs relacionats amb el món tecnològic (modernitat, obertura, informalitat...) i els incorpora com a propis.

Identitat digital

No tot en la identitat digital es basa en el SEO i l'ús de les paraules clau o metawords. A vegades també es poden incorporar idees del món presencial per aplicar-les en lo digital i així reforçar la imatge de marca. En campanya ja comença a ser habitual la identificació del candidat amb una senyal. El gran precursor a Espanya va ser la campanya de Zapatero en la qual s'utilitzava el símbol de la sella per fer referència a l'actual president. Això també és possible a partir de l'ús de les xarxes socials. Tant senzill com personalitzant una emoticona que recordi al logotip del partit, s'ha aconseguit generar dos efectes: Identificació del símbol amb el partit i reforçar el missatge positiu i desenfadat que es transmetia a través de la Xarxa.

A més, això mateix ha pogut servir per posteriorment generar identitat entre la comunitat blocaire que ha seguit la campanya, creant una samarreta que no ha necessitat ni tan sols incorporar el logo oficial del partit per reconèixer que formava part de la seva campanya.

El somriure 'everywhere'

La idea aparescuda de l'equip d'Albert Batalla de fotografiar a tothom amb el somriure de CiU, m'ha semblat un exemple perfecte de com adaptar el missatge de campanya a un projecte col·laboratiu. El què inicialment era un format per donar protagonisme a persones anònimes a través de vídeos, ha acabat essent un repte de fer un mur de fotos amb totes les 'cares del canvi'. Així s'ha fet pertícep als activistes que han actuat en la campanya i, al mateix temps, s'ha assolit una base de recursos gràfics que permeten demostrar la força del partit pel què fa a base social.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Torna-la a tocar Sam

2010-11-29T12:45:00.001+01:00

És capaç una campanya electoral d'invertir una tendència de vot? Són realment útils les campanyes electorals avui dia a l'hora d'atraure vots? Es poden guanyar unes eleccions gràcies a la campanya electoral?

En un dia com avui segurament apareixeran molts dubtes entre aquells que fins ara mantenien una fe cega en la comunicació electoral, però el cert és, i ha estat sempre, que tot té una repercussió limitada. La millor de les campanyes fa variar molt menys del 20% del vot en uns comicis. No obstant, si els partits segueixen invertint importants recursos en elles és perquè aquesta variació és la que acaba definint un govern i perquè no fer-ho pot ser letal.

Fer una campanya electoral és com posar música a l'escena d'una pel·lícula. Sense la base sonora la pel·lícula s'entén igualment, però no genera el mateix efecte en l'espectador. La música s'ha utilitzat sempre com un potenciador de les emocions. Moltes vegades és suficient en posar una música melancòlica perquè tot el cos es posi en disposició de fer aflorar emocions. És llavors quan unes poques imatges són suficients perquè la llàgrima es faci lloc en el llagrimall.

Entenent doncs una banda sonora com a potenciador de les emocions que transmet un guió, podem fer el paral·lelisme amb la comunicació política. Una campanya difícilment podrà capgirar el què diuen les imatges (en aquest cas seria la conjuntura política), però sí que guiarà als ciutadans de com interpretar-les i potenciarà molt més el seu efecte. Així, si tenim una escena tràgica, serà important posar una música que s'adapti a ella, ja que posar una música còmica deixarà desorientat a l'espectador. Si tenim una situació de crisi, caldrà fer una campanya enfocada a potenciar els sentiments que genera aquesta situació, car fer el contrari descompassaria el què l'espectador està veient amb el què sent.

En definitiva, adaptar bé una banda sonora a un guió és quelcom més que dir 'It's the economy, stupid!'. En realitat podria ser l'economia, el HOPE o la por al terrorisme al mateix temps, però ha de ser el partit qui digui què és a través de la seva campanya. Una crisi no genera només rebuig als immigrants, sinó moltes més emocions compartides que cal saber descobrir per poder apropar el missatge a l'electorat. Així com cada vegada més directors de cinema decideixen acompanyar una escena d'acció i destrucció amb música clàssica per donar-li un sentit més tràjic, també directors de campanya han de ser capaços d'escollir les campanyes que impactin, però no desorientin, als ciutadans.

Amb tot, sempre ens quedarà París...

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Analysis day

2010-11-25T12:55:00.002+01:00

Per primera vegada a Catalunya, s'organitza una jornada tècnica d'anàlisi de la campanya electoral del 28N. L'amic Pau Canaleta ens te preparats per aquesta ocasió una apassionant vetllada en la qual els responsables electorals dels partits ens explicaran tècnicament per què han fet la campanya que han fet.

Però la cosa s'acaba aquí, sinó que l'acte comptarà també amb els responsables de publicitat, d'estratègia 2.0 i de mobilització dels partits parlamentaris.

L'Analysis Day es realitzarà el proper dijous 2 de desembre a la Facultat de Comunicació Blanquerna de BCN. Us animo a tots a anar-hi. Jo ja hi estic apuntat!

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

La meva particular lluita contra l'abstenció

2010-11-24T22:32:00.001+01:00

En aquesta campanya s'ha parlat molt del foment de la participació. És així com s'han justificat estrambòtiques i polèmiques campanyes que donen un nou punt de vista de la política i és per aquest motiu que partits polítics, i també la mateixa Generalitat, han destinat importants esforços durant la campanya.

Podem discutir sobre l'efectivitat de les campanyes que hem vist fins el moment i sobre el bé que fan al món polític, però em preocupa més parlar del què no s'ha fet. Fa pocs dies, una conversa pel Twitter treia a la llum un fet gens sorprenent: la majoria dels que ens dediquem a parlar de política a la xarxa, tenim un entorn poc abstencionista. En aquest cas, jo mateix em sorprenia de veure que era jo el que tenia l'entorn més abstencionista de tots, superant 30%, així que llavors vaig decidir recuperar una idea que arrossegava de feia mesos.

Totes les campanyes de participació es basen en la proximitat i en el coneixement de l'entorn, així que vaig pensar que qui millor que jo per intentar que els més propers a mi anessin a votar. En definitiva, el resultat va ser pensar en una iniciativa que fes que tots els que creiem que una alta participació electoral és positiva ens impliquéssim en el foment del vot i la millor forma de fer-ho era que cadascú adapti la seva campanya al seu entorn.

El meu petit anhel ha partit d'un 'macarrònic' anàlisi amb el qual he conclòs que el meu entorn abstencionista és eminentment jove i que es diferencia entre un abstencionisme crític [desencisat, desafecte, etc.] i un abstencionisme lúdic [desinteressat, desinformat, etc.]. A partir d'aquí he recordat l'ortigaria que els provoca a tots ells i elles el fet que parli de política en les converses al bar, així que he decidit utilitzar la vella tècnica de la psicologia inversa per impulsar un vot totalment independent d'un o altre partit. El darrer apunt ha consistit en bombardejar aquesta setmana els seus correus electrònics amb imatges i missatges que m'han causat més d'una calúmnia carinyosa, però que espero que el proper diumenge donin el seu fruit.

En resum, no dic que la meva campanya sigui bona ni òptima, però sí que crec que tot petit esforç en aquest sentit suma i que si cadascú dels que ens omplim la boca en pro de la participació penséssim primer en el nostre entorn més proper, podria ajudar a aproximar-nos a allò que un bon dia es va anomenar democràcia.

Campanyes a 8 anys

2010-11-24T17:38:00.000+01:00

Resten quatre dies per les eleccions i encara hi ha qui s'entesta en explicar aquesta campanya electoral amb l'històric de pocs mesos vista. Probablement l'anàlisi de determinades tàctiques i eines de campanya poden ser desgranades en una perspectiva a curt termini, però cada vegada veig més clar que l'estratègia electoral avui no es planteja ni tan sols a quatre anys, sinó a vuit anys.

El concepte de campanya pren més significat que mai, en un context en el qual els candidats es veuen obligats a preparar la seva carrera política al màxim nivell en almenys dues legislatures. Aquesta és la mesura justa per aconseguir tancar un cicle comunicatiu fonamentat en dues etapes les quals cadascuna juga una funció essencial. La primera etapa parteix de l'objectiu de mobilitzar l'electorat més proper i destacar els elements forts del candidat. La segona es basa en facilitar el traspassament de votants d'altres partits i, a l'ensems, dissimular les debilitats del candidat.

Aquesta idea que a priori pot semblar surrealista, cobra sentit si ens plantegem algunes preguntes respecte campanyes electorals que tots coneixem:

Hagués estat creïble tot el relat d'Obama al 2008 sense el seu discurs a la convenció del Partit Demòcrata al 200 4?
Hagués estat possible l'actual campanya (oberta, amable i plural) de CiU, sense l'efecte espiral del silenci que va generar el popular DVD de David Madí al 2006? Recordem que en 4 anys de màxima contenció comunicativa del govern ha estat impossible fer front al clima d'opinió crític amb el tripartit generat, entre altres mèrits propis, pel DVD.
Hagués estat possible l'actual campanya "pop" d'humanització del candidat (humorística, extravagant i polèmica) que fa el PSC, sense la campanya de 2006? Recordem que al 2006 el PSC va fer una campanya més destinada a la marca de partit que a la de candidat i que precisament es varen destacar atributs de Montilla relacionats amb la serietat i bona gestió.
És comprensible la campanya de "bon rotllo" amb Catalunya que està portant a terme Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre, sense ser conscients que tot el seu potencial electorat més crític amb Catalunya ja està sobradament tensionat? Recordem que durant la primera legislatura de Zapatero, el partit popular es va preocupar principalment de mobilitzar la seva base electoral, mentre que ara tan sols necessita obrir les portes a l'electorat descontent amb el president de l'Estat.

En definitiva, amb aquest post vull posar de rellevància que moltes de les accions que sovint critiquem de forma lleugera i poc meditada acaben cobrant sentit amb una perspectiva superior a la qual estem acostumats a analitzar. Jo mateix vaig posar en dubte en el seu moment la utilitat del ConfidencialCAT i l'efectivitat del 'Fets, no paraules', cosa que canvia en una perspectiva presa l'any 2010. Aquest és, en definitiva, el tret diferencial dels grans estrategues, els quals poden ser capaços d'avançar-se a les tumultuoses conjuntures electorals i fins i tot avant-posar objectius estratègics als rèdits temporals. Així com un bon policia sap que és millor caçar el traficant que el camell, un bon estratega sap esperar el moment adequat per impulsar una campanya que l'ajudi a formar un govern fort que li redueixi el posterior desgast.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

L'estratègia dels partits polítics

2010-11-23T13:28:00.001+01:00

Fa poc més d'un mes que rebia l'encàrrec de fer un esbós sobre l'estratègia dels partits en les eleccions catalanes. Us ofereixo el primer esquema que vaig elaborar per treure una mica de ferro a tot l'entrellat.

Estrategia partits eleccions 2010 Parlament de Catalunya

View more presentations from Guillem López i Bonafont.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Les falces premisses del cara a cara

2010-11-23T11:40:00.001+01:00

Abans d'iniciar aquest post, vull alertar que sóc totalment partidari de que es faci el cara a cara entre Artur Mas i José Montilla. Crec que per tots els que estem en aquesta professió ens obre el camp a una oportunitat fins ara mai brindada i que val la pena no desaprofitar. No obstant, haig d'admetre que em resulten molt incòmodes les justificacions amb les quals partits polítics i mitjans de comunicació estan acompanyant aquest esdeveniment. Considero que moltes d'elles són meres fal·làcies i, per tant, que cal també posar-les en dubte des d'un punt de vista objectiu i apartidista.

Les premisses principals amb les quals s'està justificant el cara a cara són:

"Actual president i principal challenger"

És cert que el senyor Montilla és l'actual president i és igual de cert que, segons les enquestes, el senyor Mas té notables possibilitats de ser el futur president de Catalunya. No obstant, tots sabem que durant la campanya José Montilla és el representant del PSC (així com Mas el de CiU), fet que el desacredita a l'hora d'actuar en nom d'un govern que ha estat multicolor i no exclusivament del PSC. La única forma que consideraria veraç aquesta premissa seria si es consensués prèviament les respostes del president amb la resta de partits que han format part de l'òrgan executiu.

"Són els dos possibles presidents"

És cert que Artur Mas i José Montilla són els dos candidats amb més possibilitats d'assolir la presidència. No obstant, per molt que pugui distar la realitat de les enquestes, és evident que José Montilla necessitarà el suport d'altres partits a l'hora de la investidura i és a la llum de tots que durant la campanya Montilla ha tancat les portes a un pacte amb ERC i el PP. És amb aquest escenari que l'única possibilitat que li resta al PSC és un pacte amb CiU i és força inversemblant pensar que un partit que pot doblar-lo en escons li cedeixi la presidència.

En definitiva, o bé aquesta premissa és falsa o bé és acceptar que José Montilla està mentint a l'opinió pública en la seva política de pactes.

"Els dos grans partits"

És inqüestionable que CiU i PSC són els dos grans partits de Catalunya, però el què no es pot permetre és que es compari la seva situació amb realitats com l'americana (cosa que fan molts mitjans de comunicació). En aquest cas, no ho dic pel sistema pluripartidista català, sinó perquè als EUA les eleccions es decideixen per un reduït marge de vots. Efectivament, allà superar amb un 6% de vots el rival suposa una victòria àmplia, mentre que aquí CiU podria superar amb més del 10% al PSC i fins i tot doblar-li els escons. És en aquest sentit que la representació del cara a cara ubicaria a un mateix nivell a dos candidats que presenten importants asimetries representatives.

"Farà pujar la participació electoral"

És evident que un debat d'aquestes característiques generaria una expectació sense precedents. Això podria afavorir una reducció de l'abstenció, però és aventurat fer aquesta extrapolació quan desconeixem com actua l'electorat català en aquests casos. Cada país respon a una cultura política diferent i en un moment que tot apunta que el vot 'anti sistema' o 'anti establishment' a Catalunya està en alça, aquest debat podria suposar un efecte 'rebuig' o 'decepció' a més d'un.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

El nou model de lideratge

2010-11-18T14:34:00.000+01:00

Si ens preguntéssim quin és el tema que ha centrat més l'atenció dels analistes en màrqueting polític durant la darrera dècada, segurament obtindríem un acord unànime al destacar la comunicació emocional entre els primers. Des de que Howard Gardner, Wayne Payne i Daniel Goleman encunyaven el concepte de EI (intel·ligència emocional), aquest ha estat causa d'una autèntica revolució en la comunicació electoral. Amb ella s'ha abandonat l'excessiva dependència al terreny racional que havia portat la teoria del rational choice, per endegar un nou tracte amb les emocions dels interlocutors.

La comunicació emocional ha vingut acompanyada de noves prioritats en matèria de lideratge. Progressivament s'abandona la concepció pattoniana de comandament d'equips per incorporar el concepte d'assertivitat. Així, els nous líders es distancien de les llunyanes figures autoritàries i impositives i passen a basar la seva autoritat en atributs com la proximitat, la confiança, l'accessibilitat o la capacitat de comprensió. El nou líder ha ser transparent, compromès i íntegre. Ha de ser creatiu i carismàtic, ja que la seva funció ja no és executiva, sinó inspirativa. L'economia en xarxa devalua el poder individual i institucional, el converteix en una mera peça del puzle de tal manera que l'objectiu del gestor públic passa per connectar les diferents peces a fi d'obtenir el resultat desitjat. Els actors socials són avui consumidors actius, co-gestors dels serveis públics, i no receptors passius ancorats en el paternalisme com fins ara. Desapareix la verticalitat entesa en els paràmetres del s. XX i amb ella també un lideratge que tenia la necessitat d'imposar respecte. És l'era del team building i d'un lideratge difós que recorda més a una relació de primus inter pares amb la resta de la ciutadania que no el Leviatán de Hobbes.

Aquest nou lideratge ja s'ha instaurat a Espanya i Catalunya. El "sin complejos" d'Aznar dista molt del lideratge de Zapatero, el qual ha estat criticat en ocasions d'un excés de tacticisme i seguidisme de les enquestes. Una curiosa mescla d'electoralisme, voluntat de democratització i submissió al joc dels mitjans de comunicació que s'ha confós amb les bases d'aquest nou lideratge, fet que ens ha portat lentament a un desafortunat escenari del qual serà difícil sortir-ne.

En l'època de transició a la qual ens trobem, polítics han entès que els espots electorals han de transmetre emocions, però fora d'ells segueixen pensant en paràmetres racionals en els quals la connexió amb els votants es mesura amb el nombre d'obres que fetes al costat de casa. Polítics saben que han de ser més pròxims a la gent i és a partir d'aquí que es sotmeten a campanyes d'humanització que ratllen la ridiculització, però al mateix temps segueixen tancats hermèticament al seu cercle de confiança a l'hora de prendre decisions. Tots ells saben que la seva funció és propiciar els escenaris necessaris perquè els actors cooperin en harmonia, però mantenen els favoritismes que creuen útils i necessaris per mantenir el poder.

Aquesta transició a mig camí ens ha portat a un punt on el ciutadà ha vist augmentada exponentcialment la seva desafecció a la vida pública. Observen la 'classe' política d'una forma molt més propera (una prova és que la percepció de capacitat d'influència ha augmentat), però això ha portat també una important pèrdua d'autoritat. Avui la societat està orfe de líders. Els líders polítics existents s'assemblen més a ells en lo bo, però també en lo dolent. Els veiem fregar plats a mà com nosaltres mateixos, però també són (i perdoneu l'expressió) 'moralment dèbils' com nosaltres. Això fa que no hi hagi cap valor afegit en la seva representació i que, per tant, la democràcia directa cada vegada vagi prenent més valor.

Quan tot el què ofereixen els líders polítics són coses materials (més hospitals, mossos, finançament, etc.), l'elector no ho menysprea, però tampoc això es posa en valor l'element representatiu del polític. L'excusa de la viabilitat ja no és comprensible en els marcs conceptuals d'un ciutadà enfurismat i és per això que són necessàries formules de lideratge que li tornin a donar un sentit al fet de seguir un líder. El carisma ja no és suficient, els paradigmes ideològics dels 70s s'han devaluat i ara la nostra societat es troba presa en un mar de cinisme i escepticisme que dificulten tirar endavant qualsevol tipus de projecte polític, social o empresarial.

La solució que jo hi veig és avançar cap a un nou model de lideratge. Un model que segur que a priori pot ser polèmic tenint en compte el nostre passat cultural i polític, però que personalment interpreto com una evolució natural de la comunicació emocional. Aquest model es basa en superar la vessant més materialista per centrar-se en un lideratge que combini ideologia, sentiments i ètica. Els nous líders polítics han de suplir el buit que ha deixat el dèbil paper que juga la religió al segle XXI i per fer-ho han d'ocupar un lideratge moral, ètic, espiritual, conductista o com hom prefereixi anomenar-lo.

Les ombres d'una inquisició internacionalment coneguda per la seva crueltat i d'una dictadura que vehiculava el seu totalitarisme a través de l'església, fan que les reticències a aquest nou model siguin importants. No vull que s'interpreti com una aproximació a la confessionalitat que estableixen lleis com la Sharia, però sí com un avenç ja instaurat en molts llocs d'Occident.

Pels que consideren que tot avenç polític ha de passar per emmirallar-se a la política nord-americana, aquest element ja hi és present de fa temps. Allà la religió ha jugat sempre (i segueix jugant) un paper clau en l'estructuració social. Aquí rau el motiu que els discursos presidencials acabin amb el popular "God bless America", que tota aproximació institucional a la comunitat passi sempre pel previ contacte amb el líder parroquial i que es doni tanta importància a la vida privada dels polítics en campanya.

L'individualisme ha arribat a Europa amb un important dèficit de referents ètics. Això ha obligat a fer a molts ajuntaments urgents campanyes de civisme de baixa efectivitat quan l'arrel del problema rau en el sentiment de de soledat o aïllament en el centre de la Res Pública. Per això la necessitat d'oferir un moralisme no dogmàtic des dels estaments polítics que faciliti un sentiment de cohesió dins el grup. No es tracta de dir "què s'ha de fer", sinó d'autodefinir-se dient "nosaltres apostem per aquest model de conducta". Això és el que jo anomenaria un conductisme assertiu, en tant que no alliçona de com actuar, però sí atrau a fer-ho.

Tot això que pot semblar lluny de la realitat és més proper del què ens pensem. Quan jo penso en un líder absolut sempre tinc en compte a Mahatma Gandhi i és precisament ell qui va fer d'un model de conducta la base de la seva lluita contra l'Imperi Britànic. Gandhi es mostrava davant la població índia com a quelcom més que un líder social o polític. Ell era home de lleis, però els seus discursos transcendien de lo material i superficial per anar a buscar el benestar personal i espiritual amb la ideologia que també defensava. A Catalunya, de ben segur que aquest nou model tardarà a implementar-se a casa nostre, però no podem oblidar que també aquí tenim exemples. Malgrat la campanya del 'Canvi real' ha estat un clar exemple de materialisme, ja fa temps que CiU i ERC estan venent quelcom que va més enllà de propostes de govern.

Convergència en el seu moment es va apropiar del model de "català treballador" que posava en valor l'esforç i sacrifici del dia a dia. Aquest model li ha permès generar complicitats amb molts ciutadans que comparteixen aquesta manera de fer i que veuen en el partit una forma de sentir-se acompanyats. Per la seva banda, ERC porta alguns anys emfatitzant l'element de la "Gent Honesta". Des del "mans netes" de Carod fins ara l'objectiu de l'organització ha estat posicionar-se com a partit lliure de vincles empresarials i institucionals, i així vendre's com l'únic capaç de canviar el sistema. Això li ha permès generar complicitats amb els sentiments anti-establishment, però també amb un model de persona íntegra i altament conscienciada.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Vídeo-joc d'activistes

2010-11-15T10:03:00.000+01:00

Ja fa forces anys que els videojocs estan tenint un paper important en la comunicació electoral. Amb el fort creixement de la industria del vídeojoc, aquesta pràctica s'ha estès en el mercat i està arribant ja a gairebé tots els partits, independentment del seu perfil.

El joc és una eina útil per caracteritzar el nostre candidat. A través d'ell podrem posar de rellevància els atributs que més ens interessi emfatitzar, podrem reproduir el relat i, també, tindrem un nou mitjà per on fer arribar el nostre missatge. Els jocs (la majoria d'ells en línia) es caracteritzen per plasmar al màxim exponent les premisses amb les quals es fonamenta una campanya per Internet: el seu consum és sempre actiu, mai passiu; és un consum que arriba a un sector de gran activitat i notorietat al global de la Xarxa, els gamers; li donen una aproximació a la política molt informal, propera i caricaturitzada; és el paradigma de la interactivitat i una de les millors formes d'arribar a nous sectors altament despolititzats.

És amb aquest context que Convergència i Unió treia la setmana passada un vídeo-joc sota el títol "Cativistes, el joc". Aquest nou gadget de campanya es recolza en la plataforma Facebook amb un intent de donar-li major viralitat i comoditat a l'usuari i essent al mateix temps una nova innovació mai vista en la política catalana fins el moment. No obstant, més enllà dels elements tècnics que acompanyen al joc, el que més m'ha sorprès d'ell és el contingut. Aquest és sens dubte el primer vídeo-joc català i espanyol on el protagonista no és el candidat sinó l'activista. És el primer vídeo-joc que permet ficar-se a la pell d'un activista polític i conèixer l'interior (més o menys aconseguit) d'una War Room o oficina de campanya. Per mi és aquí on rau la màxima innovació de CiU, ja que el missatge que amb ell posa en rellevància és l'aposta i confiança que fa el partit a les seves bases. Mentre convergents tenien una bona oportunitat per humanitzar a Artur Mas i acostar-lo al món dels gamers, el què decideixen és fer un homenatge a tots aquells que han estat fent campanya per a ells i que, segons diuen les enquestes, han afavorit que el seu electorat sigui avui el més mobilitzat.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Espots electorals

2010-11-11T16:23:00.003+01:00

L'espot electoral és avui per avui una de les tècniques més desenvolupades del màrqueting polític al nostre entorn. Mica en mica, els 15 dies de campanya electoral van perdent importància en un context de campanya permanent, però això no treu que partits destinin avui bona part dels seus recursos a produir la única acció de campanya que veurà més del 60 o 70% de la població: l'espot electoral.

Hi ha molts perfils d'espots electorals. Tothom recorda el popular anunci del Doverman (que en realitat era un Rottweiler) del PSOE. Aquell espot s'ha convertit en la icona espanyola de l'estil que etiquetaré com a "Agressiu". Amb el temps, no obstant, l'espot electoral ha anat evolucionant cap a un estil més desenfadat i humorístic, fins al punt que al 2003 ERC treia un espot inspirat en els ninots de Barrio Sesamo. Aquest estil es podria titllar perfectament de "Humor". L'elecció d'un o altre estils òbviament dependrà de la imatge que volem atribuir a la nostra marca, però enmig d'aquests dos extrems hi ha tres estils que sempre perduraran i destacaran per la seva efectivitat:

ESTIL "EMOTIU": Personal, proper i apel·lant a la connexió emocional amb l'espectador.

ESTIL "ÈPIC": Apel·lant a l'esforç i el coratge per fer "grans coses"

ESTIL "FRESC": Marxós, modern i desenfadat. Apel·la a un estat d'ànim més que una emoció

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

El debat dels blocs electorals

2010-11-10T17:23:00.000+01:00

Tots coneixem les reivindicacions que el col·lectiu de periodistes porta des de fa temps manifestant en contra dels blocs informatius electorals pactats entre els diferents partits. El què m'estranya, no obstant, és que aquest debat mai s'hagi debatut obertament des de la perspectiva tècnica i apolititzada que pot jugar la consultoria política professional.

És obvi que les mancances que presenta aquesta professió en el nostre país i la seva excessiva dependència a les estructures organitzatives dels partits fa molt difícil un debat objectiu en la matèria, però cada vegada son més els partits que confien en els serveis de les empreses per a les seves campanyes electorals, lo qual suposa un augment de la professionalització i tecnificació de la comunicació política.

Amb tot plegat, em proposo a encetar un debat. Un debat que afronti aquest tema des d'una perspectiva no periodística, però tampoc des d'una perspectiva ciutadana. Al meu entendre, el debat periodístic ja porta massa temps sobre la taula sense que els ciutadans siguin encara capaços d'entendre el què està en joc i donar suport a la seva causa. Això evidencia que aquest és un debat merament tècnic. Un debat on publicistes, politòlegs, responsables de comunicació corporativa i assessors polítics en general han de dir-hi la seva i donar arguments pel manteniment de l'status quo o la necessitat de canvi.

Segons el meu humil punt de vista, tots nosaltres som conscients que permetre que siguin els criteris periodístics els que regeixin l'elecció de la informació en una campanya suposa importants perills. Hi ha el risc de deixar en mans d'empreses fortament polititzades el control d'un dels elements més essencials de la democràcia, la informació. Hi ha el risc de que partits de menor envergadura acabin essent ignorats pels mitjans i es condemni el nostre sistema a un bipartidisme pur que deixi orfes a bona part de la població més activa políticament del país. Hi ha el risc de la sobrerepresentació i conseqüent augment d'opcions populistes i radicals que desvirtuïn un sistema de partits fins el punt de posar en perill la salud de la nostra democràcia. Hi ha, en definitiva, el risc de que les regles del joc electoral canviïn completament i moltes de les premisses amb les quals consultors polítics ens hem basat desapareixin per sempre.

Ara bé, quin és el nostre paper en tot pegat? Són aquests riscos un perill real pels assessors de campanya? El meu parer és tot el contrari. Com a professional en la matèria penso que abandonar l'intervencionista sistema de blocs informatius significa prioritzar l'originalitat, la innovació i la creativitat en les campanyes. Si periodistes decideixen, nosaltres decidim, car seran les idees les que regirant els temps destinats a cada notícia, serà qui millor apliqui les tècniques de campanya qui obtindrà més minuts i, en resum, serà l'única manera que l'excel·lència del consultor polític pugui ser valorada en termes reals de mercat.

Afrontar una desaparició dels blocs electorals és afrontar un repte com a professionals. Tots sabem que en plena era d'Internet, els mitjans tradicionals segueixen tenint un efecte important en la societat, però cada dia resulta menys lògic l'asimetria legal entre els mitjans digitals (o el cinemes) i els mitjans tradicionals. Cal admetre que per ser més i millors la informació lliure no ha de ser només un dret, sinó un deure de tots els mitjans. Un millor sistema electoral haurà de passar per la ruptura definitiva dels blocs informatius i serà llavors quan podrem destinar tots els esforços a controlar que mitjans públics siguin tant independents del govern com ho poden ser els privats.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Manifest ‘Los límites del 2.0′

2010-11-09T08:58:00.005+01:00

En molt de temps, bona part de blocaires a qui segueixo i admiro s'han (i s'ho m'ho permeteu també "ens hem") dedicat a explicar els elements més positius del 2.0 en la seva aplicació al món polític i institucional. Hem teoritzat, argumentat i reflexionat a favor, però també era hora que nosaltres mateixos admetéssim els límits que te un mitjà davant un context global que arriba molt més enllà. És en aquest sentit que apareix aquest manifest, amb l'objectiu de tractar sobre les limitacions la política 2.0 i que us podeu descarregar en un document complert des d’aquest enllaç.

Els blocaires que hi hem participat som els següents: Albert Medrán, Xavier Peytibi, Carlos Guadián, Jose Rodríguez, Jorge Galindo, Roger Senserrich, jo mateix i Edgar Rovira com a coordinador i conspirador a qui aprofito l'avinentesa per agrair-li la invitació a participar.

Com expliquem en aquest manifest l’objectiu és generar una mica de debat al voltant d’allò que és i allò que no és la política 2.0. Esperem haver-ho aconseguit.

Los límites del 2.0

“En los últimos años hemos observado como el fenómeno de la política 2.0 iba adquiriendo peso en los debates que se producen en las redes y fuera de ellas. Para algunos, el activismo político y social 2.0 abría una oportunidad y auguraba una transformación de la política tal y como la conocíamos. Parecía que se rompían los paradigmas de verticalidad y control central de las organizaciones políticas, de la construcción del mensaje político y el

dominio de la agenda.

No cabe duda de que ha habido logros. Nadie puede negar que crece la desintermediación de la relación entre políticos y ciudadanía; aumenta la posibilidad de debates cruzados entre activistas de distintos colores con un creciente peso de la argumentación sobre el eslogan; y, en general, se ha abierto un espacio para un mayor protagonismo del ciudadano, del individuo a la hora de producir debates y construir liderazgos de opinión que escapan al control centralizado y vertical de las organizaciones clásicas.

Puede parecer que estos logros nos abren una nueva forma de acción política y social, pero ¿es tan brillante el escenario del activismo político y social 2.0? ¿Internet han hecho obsoletas las organizaciones e instituciones políticas a la hora de realizar cambios en la sociedad?

Porque la realidad es contundente y tozuda: al igual que los logros enumerados, resulta igualmente difícil contradecir el hecho de que el activismo en la red por sí solo es estéril y no es capaz de conseguir cambios ni transformaciones sin una acción “fuera de la red” en muchas ocasiones dependiente de alguna de estas organizaciones o instituciones clásicas. Se puede comprobar fácilmente cómo parte del debate y la estrategia política en la red está

aportando confrontación, con las organizaciones políticas intentando imponer su estructura vertical y su mensaje centralizado en las redes sociales, haciendo que parte de la conversación política en la red sea un mero cruce de eslogans. Entonces resulta que ese gran debate colectivo de ideas no se produce con la horizontalidad que se había anunciado: la red no es una gran ágora, sino un conjunto de habitaciones ideológicas con estrechos pasillos poco poblados donde interaccionar.

La serie de artículos que acompañan a este manifiesto acude a los extremos en los que los logros se han estrellado contra las paredes y se han visto colapsados en esos estrechos pasillos. Su objetivo es profundizar en los límites del activismo político y social 2.0, de las transformaciones anunciadas y de las expectativas generadas.

Los autores de estos artículos somos actores de esta acción política y social 2.0: creemos en ella, trabajamos en ella y estamos comprometidos en su divulgación, asumiendo sus éxitos y luchando por lograr otros. Pero, para conseguirlo, pensamos que lo primero es ser conscientes de que el alba de la nueva era tiene sus zonas oscuras. Conocer esos límites, saber que internet no nos proporciona una varita mágica capaz de resolver todos los

problemas, es lo que realmente hará crecer nuestra capacidad de utilizar la red para hacer de la política un mejor instrumento de cambio.”

Dolces decepcions

2010-11-08T19:29:00.000+01:00

Destaco moltes coses positives d'aquesta campanya. En primer lloc, perquè ha permès que, per primera vegada, la ciutadania pugui posar-se en contacte directa via Twitter amb consellers de gran calibre com Quim Nadal o Montserrat Tura. En segon lloc, perquè s'ha utilitzat com mai l'activisme a la xarxa i s'ha donat a les bases el paper central que es mereixen. En tercer lloc, perquè tots els partits han sabut desenvolupar amb diferències, però amb gran dignitat, una cultura 2.0 que ha aconseguit arribar a bona part dels usuaris de la Xarxa.

No obstant, haig d'admetre que les bones notícies m'han deixat un regust agredolç. La il·lusió de poder tenir una via directe de comunicació amb el conseller Nadal s'ha vist truncada pel fet que la legislatura ja estava massa avançada per poder traslladar alguns projectes i dubtes de futur. El destacat paper que se li ha donat a les bases, en més d'una ocasió s'ha vist enterbolit per un excessiu secretisme a l'hora d'exposar els mecanismes de coordinació. I la cultura 2.0 que des d'alguns discursos oficials s'ha volgut traslladar, en almenys una ocasió ha acabat amb una dolça decepció.

He insistit sempre des d'aquest bloc que una part essencial d'una campanya és mantenir sempre la coherència interna entre el missatge del candidat i les accions que es porten a terme. Això s'ha complert en gran mesura entre tots els partits, però s'escapa a la meva comprensió el fet que un partit com el PSC hagi caigut en l'error de no ser coherent amb el què el seu propi candidat predica. Efectivament, el PSC ha basat bona part de la campanya a criticar l'activisme dirigista de CiU, mentre que els convergents no han entrat en cap moment en discutir aquesta vessant moral de la Xarxa. Al final, el resultat ha estat un evident ús per part del PSC de la coordinació de la qual acusa a CiU que s'ha plasmat en una cadena de twits idèntics per part de les seves bases (a continuació podreu veure els links als estats) i que van en contra al "no uniformisme" que esmentava José Montilla dies enrere. Mentre CiU mostra de forma transparent el seu mecanisme de coordinació, el PSC ho fa de forma interna i secreta però no menys efectiva. Haig d'admetre que no totes les bases del PSC van fer el seguidisme a tal iniciativa (una especial menció es mereix el José Rodriguez amb qui vaig compartir alguns twits sore el tema), però els fets parlen per si sols.

http://twitter.com/#!/maria_freiria/status/27278401740

http://twitter.com/#!/MaiteGuerra/status/27276369587

http://twitter.com/#!/salvadorcasas/status/27267392187

http://twitter.com/#!/Joanabo10/status/27266577841

http://twitter.com/#!/IMarcuello/status/27263135985

http://twitter.com/#!/komm98/status/27259459886

http://twitter.com/#!/ramonbassas/status/27246655859

http://twitter.com/#!/NuriaVentura/status/27243349957

http://twitter.com/#!/JoanAntoniBaron/status/27238624036

http://twitter.com/#!/AMANDARAMOSG/status/27238249629

http://twitter.com/#!/esterpujol/status/27237974150

http://twitter.com/#!/FrancescRamis/status/27237429004

http://twitter.com/#!/montse56/status/27236186498

http://twitter.com/#!/NuriaLopezR/status/27236128102

http://twitter.com/#!/ericgomezaznar/status/27235467360

http://twitter.com/#!/aintzaneconesa/status/27235207041

http://twitter.com/#!/kolateral_com/status/27234905752

http://twitter.com/#!/psc_llinars/status/27234845066

http://twitter.com/#!/pscsalou/status/27233855691

http://twitter.com/#!/fjavilopez/status/27233851044

http://twitter.com/#!/davidsanuy/status/27233014497

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Barreres als nostres votants?

2010-11-08T17:56:00.000+01:00

Darrerament detecto una tendència en determinades corrents polítiques que, conscient del perill de caure en una generalització banal i in-acurada, titllaré de basar-se en una certa "superioritat moral". Jo ho he detectat en més d'un color polític, però intueixo que és una dinàmica perceptible als ulls de tothom amb diferents protagonistes en cada cas. És per aquest motiu que m'abstindré de posar noms i en aquest post em centraré a parlar de com aquestes formes acaben suposant un efecte expulsió de potencials votants.

Una de les premisses bàsiques amb les quals treballa un equip de campanya en període preelectoral és la necessitat de mobilitzar l'electorat més fidel. Sabem que la batalla més aferrissada es jugarà els darrers dies amb els electors indecisos, però som conscients que de res ens servirà l'esforç destinat aquests dies si prèviament no hem aconseguit que els nostres acudeixin a les urnes. És per aquest motiu que tota precampaya conté molts missatges amb una clara orientació d'ús intern i que, per eficiència demostrada, acostumen a ser de gran utilitat a l'hora de generar un clima d'opinió favorable.

La tècnica més habitual a l'hora de generar aquests missatges acostuma a ser una representació simplista, però no per això menys pertinent, dels bons contra els dolents. Efectivament, per mobilitzar als propis abans cal definir bé què ets per així identificar-te com e"el bo" i la millor forma per fer-ho és destacant què no ets. Això implica posar etiquetes al propis i etiquetes als altres. Etiquetes que, inevitablement, despertaran els efectes de la teoria de l'etiquetatge i que, a mig termini, suposaran un important fre a l'atracció de vots.

Malgrat obtinguem un menor efecte mobilitzador a curt termini, el meu consell és no utilitzar amb excés un missatge basat en definir-nos explícitament com a millors a la resta, encara que aquest sigui recolzat per un argument lògic o racional. La nostra necessitat sempre és desmarcar-nos per donar més valor que la nostra competència, però si Mercedez sempre desprecia els conductors d'Audi al·legant que la seva marca és superior en tots els sentits, al final els usuaris d'Audi se sentiran més atacats que no pas atrets per l'altra marca alemanya. En definitiva, la clau està en trobar un equilibri quasi impossible d'aconseguir en el qual reforcem la identitat dels propis, però al mateix temps reforcem la identitat dels potencials trànsfugues d'altres partits a fi de fer la nostra marca amable als seus ulls. Evitar judicis morals basats en etiquetes artificials serà un primer pas en aquesta direcció.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!

Campanyes d'incumbent en perill d'extinció?

2010-11-08T16:22:00.000+01:00

11 anys de canvi. Això és el què la classe política ens porta oferint des de la fi de l'era Pujol i el sorgiment de Ciutadans pel Canvi. Efectivament, han estat 11 anys on el missatge electoral s'ha centrat en què faltava per fer i no en el què s'ha fet, 11 anys destinats a vendre una nova idea de Catalunya per sobre de valorar la Catalunya actual, 11 anys on els presidents han defugit de la seva pròpia obra de govern en la campanya electoral, 11 anys sense campanyes d'incumbent.

Si ens fixem en aquests 11 anys, son moltes les raons que ens donen una explicació. En primer lloc, els canvis de candidats feien inviable un continuisme electoral. Mas no era Pujol, Montilla no era Maragall, Puigcercós no és Carod i Herrera no és Saura. No obstant això, el renec a l'obra de govern ha anat molt més enllà. En cap de les darreres campanyes electorals s'ha donat suport al tripartit, en cap s'ha defensat al 100% l'obra de govern i en totes elles s'ha posat el valor del canvi com a concepte vertebrador. El PSC ha impulsat el més similar a una campanya d'incumbent però ho ha fet com a resposta a la campanya de l'oposició, ERC ha prioritzat les diferències internes al govern per sobre de la seva obra i ha estat ICV l'únic que s'ha posicionat sense embuts a favor del govern, fet que ja al 2006 li va permetre obtenir la seva recompensa electoral.

És cert que una conjuntura mundial de canvi, resulta difícil guanyar adeptes fent una campanya merament institucional. La crisi econòmica, la desafecció política i, com deia el conseller Nadal, també una societat que cada vegada valora menys l'obra pública, fan la idea de canvi un concepte molt llaminer als ulls del votant. No obstant, aquesta renuncia a la feina feta porta darrera conseqüències que al meu entendre son preocupants.

En primer lloc te conseqüències electorals molt negatives pels partits que formen el govern, ja que si un partit no ratifica al 100% la seva obra, difícilment generarà confiança i credibilitat als ulls del votant de cara el futur. En segon lloc a nivell de país, ja que 11 anys on l'única opció electoral ha estat el canvi han generat una manca d'orgull i identitat que lapidat la reputació de les institucions i dels partits. En tercer i últim lloc, també te conseqüències a nivell de desgast, ja que el canvi porta a una polarització de l'espectre polític i una devaluació del concepte de canvi.

GLbonafont

No comuniquis, involucra!

Reformulant l'Storytelling...

2010-11-08T13:48:00.000+01:00

"si en una cosa coincideix cristianisme i socialisme, és que el valor d'una persona no rau en el seu orígen sinó en la capacitat de sacrifici"

Fa pocs dies publicava aquest tweet inspirat en la reflexió que encunya el títol d'aquest post. L'objectiu ocult darrera els 140 caràcters era obrir les portes a noves idees, provocar l'eclosió de pensaments discordants i contradictoris que fessin palès que hi ha valors culturals comuns que ens indiquen cap on ha d'avançar, també, el màrqueting polític. La frase, efectivament, ha suscitat molts comentaris i, malgrat te prou significat per ser interpretada de forma autònoma, m'interessa aplicar-ho ara a la perfecció de la tècnica de l'storytelling.

La construcció del relat ha aterrat en els darrers anys amb gran força en el món de la comunicació política. Avui dia ja sabem que per apropar el candidat a l'elector no és suficient amb col·locar la seva cara a cada cantonada, sinó que és necessari també adornar-lo sempre d'una història, un relat, que serveixi de marc conceptual a través del qual la població l'ubicarà. Així, ja no es tracta de saber qui son Mas o Montilla sinó de conèixer el perquè tots ells son com son. Per què s'han dedicat a la política, per què defensen el què defensen, etc.

En aquest sentit, la indústria de Hollywood ens ha mostrat els darrers anys que el què toca ara son els orígens. Amb poc temps, el cinema ens ha desvetllat els orígens de tots els superherois haguts i per haver a fi de donar-los una imatge més propera, amable i cercar els punts de connexió amb els espectadors. Amb aquest relat som capaços de comprendre, i fins i tot acceptar, el mal humor del Llobató, l'agorofòbia del Batman o inclús l'elecció de l'Anakin Skywalker. El relat ens serveix com a element de proximitat, però també com a justificant. Només així la població és capaç de perdonar, car només som capaços de perdonar allò que som capaços de comprendre.

Això és precisament el que han fet molts partits en l'actual campanya al Parlament. Des del publireportatge de Montilla a la Noria fins el llibre de Pilar Rahola sobre Artur Mas, tot plegat ha tingut un mateix objectiu: apropar els candidats i mostrar-los la seva cara més personal. En aquest sentit destaco dos elements molt positius d'ambdós casos. Per una banda, el fet que el relat de Montilla es pugui resumir en una frase (cordovès de família humil que arriba a ser president de la Generalitat) i per l'altra el format de proximitat escollit per CiU (presentació del llibre), el qual multiplica el seu efecte degut a la incorporació d'una persona externa que fa de relator.

La cara amarga de tot plegat, és el què recull la reflexió de la frase. En ella queda palès que la nostra societat te un fons cultural compartit en el qual moltes vegades no ens importa tant d'on prové una persona sinó a què ha estat capaç de renunciar per defensar allò en el què creu. Com a cristians o com a socialistes, no jutgem tant a les persones pel seu orígen, sinó per les seva capacitat de sacrifici i és aquí on hauria de posar èmfasi la construcció del relat d'un candidat. Així, observar el pare de Montilla parlar de la infantesa del seu fill sens dubte ens apropa el personatge, però de res ens serveix si en el present creiem que aquesta persona ha oblidat els seus principis. Dit d'una altra manera, parlar de l'origen humil d'un candidat ens l'aproparà a un sector social determinat, però al mateix temps ens l'allunyarà al conèixer la vida benestant que porta en l'actualitat. El relat ens serveix per mostrar les arrels del nostre candidat, però sobretot per explicar que ara se sent còmode amb el què defensa. Quan el nostre candidat no és capaç de donar exemple sobre el què el seu propi relat explica, caurem en el risc de patir males interpretacions durant la campanya.

Una última reflexió per il·lustrar la idea:

Possiblement el millor llibre de relat fet mai a l'historia ha estat el Nou Testament. En ell s'explica la vida de Jesús i es destaca molt el seu orígen humil des del seu naixement en un estable. La tradició de representar un pessebre cada Nadal és un exemple més que els orígens son molt rellevants a l'hora de construir un relat, però si s'ha de destacar una sola cosa del Nou Testament, no serà l'origen de Jesús, sinó la seva capacitat de sacrifici. Efectivament, de tota l'obra de Jesús, res es destaca més que la seva capacitat de renunciar a la seva pròpia vida per la fe dels feligresos. Sabent el què li esperava, Crist va acceptar la seva pròpia crucificació i és per això que el símbol de l'església no son el bou ni la mula, sinó la creu.

Comunicació no verbal

2010-10-27T10:33:00.000+02:00

Ahir vaig tenir el gust de participar en el programa de Sílvia Cóppulo, El Secret de Catalunya Ràdio, en el qual varem debatre sobre els efectes a la imatge pública que pot generar una notícia com el fet de menjar-se les ungles. A continuació trobareu l'enllaç del tall del programa, però abans aprofito l'avinentesa per recollir algunes dades relacionades amb la comunicació no verbal que considero d'especial interès, sobretot en el cas de tractar davant audiències hostils (el meu humil camp d'especialització). Efectivament, la comunicació no verbal és un element essencial a l'hora de comunicar correctament el nostre missatge, i més quan ens trobem davant d'un auditori disposat a aprofitar qualsevol excusa per mostrar la seva desaprovació.

Sobre la importància de la comunicació no verbal: La llei d'Albert Mehrabian (7% paraules, 38% antonació i modulació de la veu i 55% comunicació corporal)
Sobre com reconèixer la sinceritat: estudis mostren que les persones sinceres mantenen 3 vegades més que els no sincers el contacte visual (directament als ulls) amb el seu interlocutor
Sobre on mirar: La major part de les vegades el contacte visual es focalitza d'ull dret a ull dret. Fer el contrari pot resultar incòmode per l'interlocutor.
Sobre el nerviosisme: Per norma general, parpellegem entre 10 i 20 vegades per minut. Richard Nixon va parpellejar fins a 40 vegades durant els interrogatoris sobre el Watergate.
Sobre el Síndrome Pinotxo: Tocar-se la cara al parlar és un símbol de nerviosisme i engany, amagar les mans pot significar que es vol ocultar quelcom, pressionar els llavis acostuma acompanyar a un sentiment de desaprovació.
Sobre els hàbits de cada col·lectiu: Els homes toquen fins a 2 vegades més a les dones (denota sentiment de superioritat), els seguidors de religions d'origen asiàtic prefereixen mantenir un major espai entre interlocutors que jueus, àrabs o catòlics.
Sobre la imposició: Encaixar la mà amb el palmell mirant amunt significa submissió a l'interlocutor, mirant avall significa superioritat. Les següents imatges mostren dues situacions (resolució de la crisis de Melilla i l'homenatge a unes víctimes d'ETA) en les qual Rubalcaba oferia la mà de forma oposada. En el primer cas amb el palmell de la mà avall com a símbol de victòria i la segona (no visible en la imatge) amb el palmell de la mà amunt com a símbol de dol.

GLbonafont
No comuniquis, involucra!